Comencem rotllo flash-back. Acció! No us ha passat alguna vegada que dieu: aquí no hi torno mentre visqui? Això vaig fer jo un 2 de maig del 1981 quan vaig deixar la caserna militar del «Regimiento de Infanteria Badajoz 26». És un nom llarg, però no és de la Generalitat. Tot i aquest nom tan castís, estava a l’avinguda Catalunya. Em va sorprendre que no li haguessin posat Bulevard de Millán Astray, que hagués estat més a to amb el color dels nostres uniformes. Tranquils que no us explicaré la meva mili. Bé, només una mica. Així que fa quaranta anys jo travessava l’avinguda i entrava a la caserna aixecant el braç i dient allò de «A sus órdenes mi teniente». L’oficial sempre m’amenaçava perquè arribava tard i sonava l’himne nacional, no aquell de que tremoli l’enemic, l’altre sense lletra. Quan senties l’himne, estiguessis fent el que estiguessis fent, t’havies de convertir en una estàtua i fer la salutació militar. A mi, malastruc de naixement, sempre m’enxampava la música mentre travessava el pas de vianants. Us imagineu un paio amb boina verd quiet com un estaquirot al mig de l’avinguda Catalunya? Sí, amics, sé el que senten les figures humanes de les Rambles de Barcelona.
Doncs com deia al principi, quan vaig sortir d’allà vaig dir que mai més hi entraria. Però, com el «no és no», o el «defenderé el Estatut que voten los catalanes...»... tot era mentida. Cada dia torno a entrar a aquella caserna, que ara és la Universitat Rovira i Virgili. Ara el «teniente» es diu Oliver Klein, o Xavier Capilla (mira! Tots dos de Cambrils!) i no porten uniforme perquè són professors. Ostres! Ja fa quaranta anys. Quaranta anys de pau. De què em sona això?