Què? Espantats per la malaltia? Normal, és que reunir-se és la pandèmia d’aquests temps i s’està estenent d’una forma escandalosa. Als anys setanta hi havia mig milió d’empreses i es feien cinc reunions. Ara hi ha tres milions d’empreses i es fan trenta milions de reunions. Que si agafem aquestes hores i les regalem als xinesos que han fet l’hospital del Coronavirus, ens fan una reproducció d’Europa a mida real.
Dir que estàs a una reunió et fa sentir important, és cool, mainstream i mola mazo. Ara truques a algú i passa com quan recorres una multa injusta, es produeix un gran silenci. Tu vas dient: «Hola! Hola?» I de cop, com si l’haguessin operat d’amígdales sents algú que xiuxiueja: «Escoltaaah, és que estic a una reunióhhh». S’està fent l’important amb tu i amb els de la sala, com dient: «No puc deixar sol el departament, no saben fer res sense mi». Llavors jo responc també amb la veu d’El Fary constipat: «Jo també estic en una reuniohhh, quan ens desreunim parlem». La primera mitja hora es dedica a remenar el cafè i a repassar el que es va parlar a la sessió anterior. Després, s’hi afegeixen els punts de l’ordre del dia. A continuació, una persona s’aixeca i va a una pissarra blanca. Busca el retolador i no el troba. O el troba i s’ha assecat. Llavors diu allò de: «porteu un retolador», que arriba quan ja s’ha acabat la trobada. Si hi ha un projector, no s’encén i es perden dotze minuts toquetejant botonets. En fi, que he trucat al Sánchez per donar-li les gràcies per asseure’s a negociar i m’han dit que ell no hi va, que està de vacances a la illa del Borbón. Sí, home, al costat de Madagascar, ara es diu l’illa de La Reunió.