El 8M, una cursa de fons

La figura femenina en el món de l’esport i en la resta d’esferes, està plenament immersa en una cursa de fons. A vegades, em paro a pensar en aquelles dones valentes que tres segles enrere ja manifestaven col·lectivament les seves discrepàncies amb les desigualtats socials de l’època. Unes dones que amb la seva lluita, van aconseguir grans fites com la de poder exercir el nostre dret a vot, estudiar o treballar fora de casa i, fins i tot, poder obrir un compte bancari. El que suposo que no esperaven, és que en ple segle XXI hauríem de continuar lluitant per una igualtat real, perquè malauradament el fet de néixer home o dona encara condiciona el nostre destí.

La lluita és la mateixa que aquella que van començar amb la revolució industrial, però alhora és quelcom més profunda, més complexa i en un context completament diferent. Tot i això, té el mateix objectiu: la igualtat de drets. Dret a accedir al món laboral sense preguntes sobre la teva maternitat, dret a la professionalització de l’esport femení sense clàusules discriminatòries, dret a la conciliació familiar i laboral sense renúncies, dret a sortir a córrer a qualsevol hora sense por... simplement els mateixos drets per a tothom.

Les dades que tenim sobre la taula, com les dels estudis sociològics Concilia 13F (2015) i Somos Equipo (2017), del Club de las Malasmadres, no ens ajuden gaire a veure la meta d’aquesta cursa de fons. D’aquests estudis, per exemple, se n’extreuen les següents dades:

• 6 de cada 10 dones arriben cansades a la feina per l’altra jornada laboral, la de la llar. Aquella feina que queda oculta als ulls d’una societat que li dona l’esquena a totes aquestes dones.

• El 45% de les dones que aporten la mateixa quantitat econòmica a la llar que les seves parelles, són les responsables principals de les tasques domestico-familiars davant el 9% de les seves parelles.

• El 58% de les dones renuncien a la seva carrera professional en ser mares davant el 6% dels homes. Continuen sent les dones les que renuncien a algun aspecte de la seva vida per l’atenció dels seus fills o filles.

• Les tasques invisibles continuen sent responsabilitat de les dones en el 57% dels casos versus el 17% dels homes. Són aquelles tasques que queden ocultes a la societat, fins i tot als seus propis ulls, però d’una gran càrrega.

Aquestes dades i aspectes com la falta de corresponsabilitat a la llar, el pes de les tasques invisibles, la doble jornada laboral, la manca de conciliació, la bretxa salarial i el no fer equip amb la família, fan que el sostre de vidre gairebé esdevingui un «sostre de ciment» per a totes aquelles dones que han de renunciar a moltes aspiracions i/o facetes de la seva vida.

Per tots aquests motius i molts més, avui dia, ser feminista no és una opció, és una obligació. I no és s’ha d’entendre el ser feminista com anar en contra dels homes. La mateixa definició de la paraula feminisme recull que es tracta de promoure l’equiparació d’homes i dones. Ras i curt, ningú està per sobre, i en això, tothom ha d’estar implicat. La igualtat és una qüestió de responsabilitat i tots hem de contribuir a fer-la efectiva.

En la meva condició de regidora de l’Ajuntament de la Pobla de Mafumet i de presidenta del Consell Esportiu del Tarragonès, entenc que tinc l’obligació de treballar en aquesta línia i de fer pedagogia perquè les administracions i càrrecs públics adoptin una actitud compromesa amb la igualtat.