Estalvis sota mínims

Poc es parla de la capacitat d’estalvi, quan en el seu moment aquest va ser un tema repetit, establint-se com garantia de futur per una societat que venia d’una negativitat evident, immersa en una crisi complicada, no sol socialment, sinó de manera acaparadora econòmicament.

Sembla que tots ens hem acostumat al consumisme pràctic fins a l’última conseqüència, deixant de costat la previsió per demà, com un tema superat al qual es pot renunciar en funció d’unes garanties, conquerides, respecte a uns Estats que ja cuidaran de nosaltres si les coses es desvien del camí de l’èxit que sembla que encara gaudim.

El tema requeriria anàlisis de tota mena, i no sols els de «mentalitat», sinó molt especialment els de caràcter econòmic i les seves previsions de futur, més a curt termini del que puguem sospitar.

La realitat, malgrat tot, és ben tossuda i el que sembla evident és que les perspectives no són optimistes i el que encara complica més el tema, és que es donen evidències a l’hora de veure que qüestions que haurien d’haver-se solucionat, segueixen pendents, davant una incapacitat manifesta d’uns governants, que sembla que l’únic que els preocupa és assolir el poder com més aviat millor i al preu que calgui.

És inqüestionable que el nostre sistema d’ajuda social i sanitària, malgrat mancances evidents, i fins i tot el propi model de pensions, són projectes viables i possibles, però el que no s’hauria d’oblidar és que tot això és possible sempre en funció d’una interdependència global que no es pot deixar de costat i que sempre es troba instal·lada en l’anàlisi de tots els problemes esmentats.

En el seu moment l’estalvi, va garantir el que la classe mitjana pogués sortir d’una situació negativa global, el que no estic segur és que ara això ens permeti fer front a una negativitat amb garanties, per tant, no estaria de més retornar a marcs clàssics on el tema de l’estalvi era un fet que s’assumia com a lògic des de la infància, més com un objectiu de previsió que una altra cosa.

Ja sé que el materialisme que tot ho condiciona està ben barallat amb el que esmento, però que poc costaria, almenys, parlar del tema des d’un plantejament de lògica; encara que això sigui difícil de comprendre després de tant de temps on aquesta visió previsora es troba aparcada.

És evident, a més, que tampoc l’assumpte gaudeix de bona premsa, doncs el que es vol és la despesa imparable com base d’un creixement, encara que a vegades sigui fora de lògica, inclusiu, si veiem determinades campanyes publicitàries del «joc» podem creure que tot és gratuït quan la realitat, més aviat que tard, ens pot col·locar en un panorama on les necessitats vitals poden estar en dubte, encara que avui això sigui insospitable.