Em passo el dia amb el nas enganxat a la pantalla de l’ordinador mirant el tuiter, l’ACN i l’Europa Press per veure si prohibeixen agafar un tren cap a Barcelona o prendre un Cacaolat al bar. Tinc l’agenda tremolant. No sé si divendres podré circular per l’AP-7 o si per Sant Jordi presentaré el meu llibre a porta tancada, jo sol davant un mirall dels lavabos del Teatre Tarragona. Ara que parlo de portes tancades, es podrien prohibir les giratòries durant uns anyets, que ens recuperem del virus dels paràsits que passen de la política a l’empresa. Només fins que es torni a omplir la guardiola de les pensions. Ja posats, podríem recuperar els 87 milions que es van destinar a la guerra de les galàxies. També enviaria uns quants furgons de Prosegur anessin a Ginebra a agafar els calers de Gènova, més que res perquè no es contaminin del virus. Ei, diners «reals», no del Monopoly.
Estic una mica cansat de ser estudiant i crec que hauria d’estar més amunt. Així que ahir vaig anar a la URV a demanar ser rector. Em cau bé la magnífica Figueras, però, mira, em faria il·lusió tot i que a ells es veu que no, perquè diuen que només tinc l’EGB. No ho entenc. Si les facultats estan plenes de sigles: que si el TFG, que si les TIC, la PAU, el CRAI... No sé què tenen les meves tres lletres que no els agraden. A la porta del campus em vaig creuar amb uns estudiants italians d’Erasmus. Acollonit, vaig aguantar la respiració durant 30 segons fins a passar-los. Després, a l’ascensor hi havia un grup d’estudiants natius i vaig aguantar la respiració uns altres 30 segons, però en aquesta ocasió era per un altre motiu.