Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Us juro que no hi ha ningú al món a qui li agradi més estar a casa. Més concretament al llit de casa. Forma part de la meva manera de ser: gos. Ahir estava jo preparant-me per una llarga temporada sense canviar-me el pijama ni dutxar-me quan vaig rebre una trucada. «Moisès, i el cotxe?». Eren de premsa d’una marca on només les claus ja valen més que el teu cotxe sencer, així que l’excusa de «No, és que no puc sortir de casa» no els acabava de convèncer. Miro la Bíblia actual: el reial decret dels apòstols Sant Pau Iglesias i Sant Pere «el lent» i veig que puc circular si vaig a treballar. Em poso l’armilla de premsa i tiro cap a Barcelona cagat. Literalment. No m’havia recordat que em quedava la tercera part de: «café y cigarro... muñeco de barro». A l’altura de Torredembarra, els meus budells comencen a fer un 15-M i m’aturo al primer oasi de servei que trobo. Surto esperitat cap a la cafeteria però les portes estan tancades amb el cartellet de: «seguint les normes estatals bla, bla, bla...». Osti, on deixo ara el nino de fang? Me’n vaig corrent cap al «puto cristal» de la benzinera a demanar clemència a l’encarregat de torn. Em dóna uns guants de fer benzina i em senyala el lavabo de fora. Un lloc que no és que tingués coronavirus, és que et saludaven en entrar. Obro la porta amb el colze, la tanco amb un peu. Comprovo si hi ha paper del vàter. Miracle! N’hi ha! M’abaixo els pantalons amb tota la cura del món i quan per fi arriba el moment de l’alleujament rellisco i acabo amb el cul, la camisa i els pantalons xops d’elixir de coronavirus. Això sí, les mans, amb els guants, estaven impecables. Tot un professional.

tracking