Soc un home sa. És curiós, perquè no m’agrada l’esport, menjo pitjor que escric i, per a mi, «dutxa» és una paraula basca. Només tinc una malaltia que és com els Nadal, apareixen cada deus anys. Ja la van batejar pensant en mi: «diverticulitis». Tot i el nom, no és gaire divertida. El 2007 em va portar a un hospital de Barcelona a passar deu dies crucificat, sense beure ni menjar.
Al meu costat hi havia l’Amado, un home de Bonansa -del poble d’Osca, no de la família Cartwright- a qui havien operat del cor. Un diumenge que no hi havia ningú per allà, em va sorprendre veure al cardiòleg que l’havia operat passar visita «de paisà». Li vaig preguntar a la infermera i em va dir que el metge tenia festa però patia per l’Amado. En principi jo, quaranta anys més jove, havia de marxar aviat de l’hospital per la meva afecció lleu, mentre ell trigaria més temps a recuperar-se. Però li van donar alta i jo em vaig quedar allà. No m’enviaven a casa perquè m’havien trobat un «bony» que no els agradava. Vaig pensar el mateix que penseu vosaltres ara. Va ser una nit dolenta, me la vaig passar mirant per la finestra del carrer Viladomat pensant coses estranyes. De sobte, a la foscor de l’habitació que ja no compartia amb ningú vaig notar una presència. Era una infermera que es va acostar en silenci, va seure als peus del meu llit i em va agafar la mà per dir-me que no patís, que no passaria res. Em va treure les agulles del braç i l’endemà «allò» havia desaparegut. Aquests dies recordo aquell cardiòleg i aquella infermera que ara es juguen la vida. Són els millors, com l’Amado, que va morir anys després. El meu aplaudiment. El meu homenatge.