Sí, he canviat la foto dels manaments. És del Pep Escoda. De vegades ens creuem pel carrer amb artistes-genis sense saber-ho. No ho dic pels meus veïns, sinó per aquest fotògraf del Serrallo que va comprar un bitllet d’avió per a la part Alta. Un home que és més probable que algú el conegui a París, Miami o Nova York que a Sant Pere i Sant Pau. I així ens va, que posem la tele i veiem el Pedro Sánchez «cantant» a «Operación Fracaso» i no sabem encara qui és.
Aviat sortirà un llibre que es titularà «Els 155 Manaments» del Moisès. Una servidora. No cal que expliqui de què va, oi? L’editor, el Jordi Folck, em va dir que volia que la portada fos un retrat de l’Escoda. I aquí va començar l’aventura. És més fàcil prendre un cafè amb el teu avi mort el 1965 que quedar amb ell. Li vaig trucar i era a París. Vaig mirar per internet què feia aquest home i vaig veure que ha fotografiat grans escriptors i actors d’arreu del món. Quin luxe! A mi, que l’única cosa que m’uneix a Paul Auster, és el seu cognom, perquè no tinc un ral. Setmanes després de perseguir-lo, el vaig trobar a les portes de l’antiga Audiència. Em va dir: «Ja t’he estudiat.
Americana fosca, una màquina d’escriure, unes corretges d’acordió, un jersei fosc de coll alt negre, no et tallis els cabells, talla’t els pèls del nas». Això només era el començament. Abans d’anar a l’estudi, l’Escoda em va portar a una terrasseta de Montmartre a fer un cafè. I, el cabró, continuava analitzant-me. Finalment, al seu estudi, va posar música, es va llençar a terra amb la càmera i em va fer un quadre de Goya, una simfonia de Mozart. És un «putu» geni. No és d’estranyar... és del Serrallo.