La indiferència col·lectiva

Cada cop canviem més les interpretacions sobre les situacions generals que es produeixen en funció dels nostres interessos particulars, independentment de la transcendència objectiva que molts d’aquests esdeveniments tenen per la nostra pròpia viabilitat quotidiana, és a dir, fem una mutació, reconeguda o no, de tot el que succeeix, d’acord amb allò que ens indueixen els mitjans de comunicació o pel mateix convenciment de les coses en general.

Malauradament la situació exposada, més desitjada que real, el que és evident és que, de manera diària, es produeixen noves que condicionaran, per damunt de qualsevol sospita, el que fem o deixem de fer. L’estratègia per la qual hem optat per no apreciar la negativitat que ens envolta, ens pot donar tranquil·litat, a curtíssim termini, però en cap cas, solucionar tota la maldat que ens envolta i que perdurarà en el temps si no som capaços de fer-hi front amb garanties d’èxit.

No solament cal esmentar el tema de l’amenaça sanitària, referència obligada des de fa mesos, a la que no se li veu sortida ràpida, per molt que des de les manifestacions del «poder» se’ns informi de manera àmplia, però sense donar les explicacions mínimes dels «perques» i les seves solucions; també la crisi migratòria a la frontera de Grècia, ara un fet secundari, és una altra evidència poc exposada als mitjans, on l’únic que sembla evident és que la via de la repressió per tancar la Unió Europea és la via única, però sense oferir alternatives a «uns desesperats» als que segurament ja no els donem el concepte de «persones», amb el que això suposa de baixa moral col·lectiva tàcita; per no esmentar les guerres en curs, més o menys amagades en funció d’uns interessos globals que mai sabem a qui beneficien; inclús la situació a casa nostra, pel que fa a la crisi que començaven a superar, i que ara ens tornem a trobar sobre la taula; sense oblidar el desprestigi de l’ex cap d’estat, el fracàs de les estratègies per la conducció de reivindicacions territorials, o la poca credibilitat d’una justícia, a la que no s’hauria de desacreditar, per cap concepte, si es vol garantir una mínima seguretat jurídica, malgrat tot.

Doncs bé, davant l’espectacle exposat, sembla que tot queda reduït a una «lluita per l’audiència» d’uns mitjans de comunicació, centrats en reality shows, aliens als que succeeix i que serveixen d’analgèsic moral per una població cada cop més decebuda i desinteressada per la mateixa viabilitat, i que es preocupa de sobre viure el dia a dia, sense desitjar res més.

La indiferència col·lectiva on som assentats, pot ser el preludi d’un model de convivència, on la precarietat tot ho condicionarà, i on, més aviat que tard, podem veure que determinats drets són posats en dubte en un «xantatge social», que ens posi en la tessitura de triar entre pèrdua de conquestes social a canvi d’una suposada garantia de vida, que tampoc tindrà els avals de compliment.

Per acabar, no oblidem, tampoc, el que pot suposar, des del vessant econòmic tot el que està succeint, i que tindrà una influència desorbitada en una «crisi en portes», on podem passar de la indiferència a la impotència sense límits, això sí, «normalitzada», per una opció mediàtica teledirigida, que ja s’encarregarà d’explicar el que calgui.