El col·lapse d'una sanitat desmantellada

La crisi del coronavirus ha posat al descobert la importància de disposar d’un sistema sanitari públic. Què seria de nosaltres si depenguéssim d’empreses que gestionen la sanitat amb l’objectiu d’extreure’n un rendiment econòmic?

Només cal veure com els centres privats deriven als públics les patologies greus i més costoses. Una escapolida que ara s’ha evidenciat més, en relació amb l’atenció de les persones contagiades pel coronavirus. Malgrat que s’ha repetit que tots els recursos sanitaris existents es destinaran a la gestió pública de la COVID19, el que sabem és que l’aportació de la sanitat privada es redueix a 100 llits dels 3.300 totals. També ens podem fer una idea veient què passa amb serveis externalitzats com les ambulàncies, el personal de les quals s’enfrontava a patir un ERTO enmig de la present epidèmia.

Ningú amb dos dits de front pot qüestionar que és vital disposar d’un sistema sanitari públic i que aquest sigui fort.

Avui dia, però, no podem celebrar aquesta segona qüestió. Tenim un model sanitari que promou l’externalització de la prestació, parcialment o total, i a base de retallades ha permès aprimar la part gestionada de forma directa, facilitant que augmenti la gestió de serveis mitjançant intermediaris que buscaran obtenir el màxim benefici.

Si bé el model de concertació públic-privada és el mal endèmic de la nostra sanitat, les retallades la van desmantellar encara més. La darrera dècada s’han tancat llits, quiròfans i plantes senceres als nostres hospitals; hem perdut professionals i serveis sencers. Alhora, les empreses, fundacions i hòldings sanitaris han anat ampliant el seu negoci. Són les dues cares de la mateixa moneda.

Avui ens trobem amb l’esgarrifosa xifra de 191 persones mortes a causa del coronavirus i prop de 300 a l’UCI a Catalunya. Tanmateix, el que és pitjor és que som a les portes del col·lapse sanitari que es produirà per la conjunció de dos factors fatals.

D’una banda, la gestió irresponsable d’un govern espanyol el qual, amb el beneplàcit de la resta de forces espanyoles majoritàries, s’ha mostrat més preocupat per la recentralització i no incomodar l’Ibex-35 que per la salut de la població. Una gestió absolutament negligent, entestada a obviar les crides de la comunitat científica, que recomana aturar tota l’activitat econòmica que no sigui essencial i confinar els principals focus de contagi.

D’altra banda, un sistema sanitari que ha d’afrontar una crisi epidèmica greu, afeblit pel propi model i per les retallades arran la darrera crisi econòmica. Amb professionals que, encara ara com ara, denuncien que no disposen dels recursos elementals per poder-se protegir i tenir cura de les persones contagiades.

Per tot plegat, és urgent que, malgrat que estiguem confinades, fem pressió per tal que el personal sanitari disposi dels recursos necessaris per desenvolupar la seva funció en les millors condicions possibles. Però més enllà d’aquesta urgència immediata, és imprescindible que d’aquesta crisi sanitària en sortim no només més conscienciades de la importància de disposar d’un sistema sanitari totalment públic, sinó més organitzades per defensar-nos i combatre totes les conseqüències econòmiques que se’n derivaran i que ja avui estan fent recaure sobre la classe treballadora.