A les rodes de premsa de cada mati hi falta l’avi de l’anunci dels Werther’s Original que, en finalitzar, llegeixi un capítol de «El Cantar del Mío Cid». Estem en un país que viu la realitat com si fos una peli americana d’acadèmies militars amb sergents negres que criden molt. Quan vaig jurar bandera a Sant Climent i vaig cantar l’«Ardor guerrero» no em vaig sentir gens heroic, sinó més aviat com un torero a qui li tallaven la cueta.
Estem envoltats de gent que treballa en el que diu el seu contracte que ha de treballar, però que insisteixen en voler un reconeixement heroic. Doncs només l’aconseguiran amb actuacions dignes, no pel fet de portar una bandereta. No parlo dels sanitaris (ara m’he posat la mà al cor). En una situació sanitària d’emergència me la pela que em diguin que el preparao és el primer soldat de l’Estat. El segon ja el conec, està a Suïssa. Jo també sóc un soldat en la reserva, però en cas de guerra, no de pandèmia. No m’agrada veure caps policials -catalans també- treien pit d’actuacions mínimes contra els que es passen pel folre el confinament. En una població de milions de persones és normal que quatre eixelebrats surtin en bicicleta, dediquem-nos a trobar els fills de puta que abandonen avis en geriàtrics i els deixen morts al seu llit. Les grans operacions les fa la gent com Giampiero Giron, un metge de 85 anys que diu que si tens por, millor no t’hi dediquis. També hi ha altres herois a la societat que mai són mencionats, com el personal de neteja que cada matí desinfecten oficines, supermercats, hospitals, residències... Simples dones de la neteja? Tan heroïnes com el Cid Campeador.