Sé bé el que és un virus per experiència pròpia. Us poso en situació: solter, sol en un apartament a Canàries, en un entorn veïnal on per trobar algú que parlés la llengua de l’imperi havies de voltar més que Frank de la Jungla. Envoltat de gent que parlava finès i sense amics. Noies? Això què és? Al supermercat tot el que hi havia era alemany, suec o turc. Així que cada setmana provava una d’aquelles porqueries de nom impronunciable per si estava bo. Després de donar més voltes pel súper que si estès buscant un llibre per llegir a una biblioteca grega, vaig acabar comprant un embotit que feien amb els peus a la Selva Negra i que es deiaSwartzWaltz. Va ser obrir un d’aquells paquets i el món es va acabar, tot es va fer fosc i em vaig despertar sobre la taula i sense poder respirar. En intentar aixecar-me, vaig caure a terra perquè no tenia equilibri. Paral·lelament tot va començar a donar voltes com si estès a una centrifugadora i en ficar-me al llit només feia que vomitar. Per fi vaig trobar una postura en què elmón semblava estabilitzar-se, i així vaig passar tres dies més quiet que l’estàtua del iaio de la Rambla. Em vaig arrossegar per tota la casa per arribar al telèfon i demanar que algú em portés un medicament i aigua. Recordo que el metge del RACC em va comunicar que tenia un virus a l’oïda interna, on es gestiona l’equilibri i el vòmit. Maleït virus! Al cap d’uns dies vaig aconseguir sortir de casa a primera hora del matí, caminant com podia, agafant-me a les parets i fent esses fins al taxi que em portaria a l’hospital. Llavors vaig sentir una senyora que em mirava com la Cayetana: «Estos turistas, mira la hora que es y ya van borrachos».