Valents contra el populisme cruel

Em deia un amic aquests dies que és l’hora dels valents per decidir sense tacticismes, dels que dubten perquè es responsabilitzen, dels que agraeixen, perquè saben el que costa lluitar cada dia contra el Coronavirus, dels que sumen, perquè saben que només junts sortirem d’aquesta greu crisi mundial i local alhora. M’ho deia mentre parlàvem de populisme cruel que ens envolta, també a Tarragona. De les demandes d’allò que és impossible, de la manca de transparència en les dades i en les polítiques, de la guerra fratricida entre companys de viatge que trenquen barreres ètiques per aconseguir debilitar l’altre.

És l’hora dels valents, em deia el meu amic. L’hora de veure amb quins valors volem construir el futur de la nostra societat. El valor de cuidar de la nostra gent gran, i atendre’ls com es mereixen sense abandonar-los a la seva sort si emmalalteixen. El valor de sortir de la crisi sense deixar ningú pel camí. Del valor de fer el que toca sense exigir a l’altre el que saps positivament que no pot donar. Del valor de reclamar als «teus» que facin allò del que són totalment responsables i de demanar-los-hi que deixin les cortines de fum per un altre moment, quan acabi tot plegat.

És l’hora dels valents, em deia. L’hora dels metges, de les infermeres, del personal auxiliar del sector sanitari, que han viscut deu anys de retallades i que segueixen estant al peu del canó com el primer dia. Valents, perquè han sortit massa dies sense prou mitjans, i encara els hi falten, però aguanten. Això sí, també reclamen el que toca i tenen memòria... i fan bé. La dreta mai és bona companya en moments de crisi. I això es nota ara més que mai.

Valents, com també ho són la resta de treballadors i treballadores que estan a primera línia combatent la Covid-19, com la Guàrdia Urbana, els cossos i forces de Seguretat, Protecció Civil, de la gent dels comerços, els serveis de neteja i manteniment, el personal dels àmbits essencials. Tots ells surten cada dia al carrer perquè puguem mantenir el confinament com toca, i guanyar la batalla al virus tan aviat com es pugui.

Tots aquests valents inspiren, ens animen a seguir, a resistir. Ens fan prendre consciència de la transcendència del moment que vivim. Com diu el meu amic, són la barrera contra el populisme cruel dels que no estan a l’altura. D’aquells que, en lloc de fer la feina que tenen encomanada i de la qual són responsables, demanen i demanen allò que és impossible i només s’oposen a qualsevol mesura que no sigui pròpia. El temps, però, situarà tothom allà on toca.