Març del 2019. La mare, de 92 anys, està ingressada a l’Hospital de Sant Joan. Jo, treballo amb el portàtil i ella dorm darrere de la cortina que ens separa. Li queden 15 dies de vida, però ni ella ni jo ho sabem. És estrany que parli, però, de sobte, en la penombra, noto com la seva mà aparta la cortina i diu: «Quita esa canción. Me pone triste». No hi ha cap música. Surto al passadís, però no sento res. Llavors hi caic: està al seu cap, sent la música que surt del seu cervell! Es posa a cantar «Toda una vida», del Machín: «...estariaaa a tu ladoo, no me importa en qué forma, ni cómo, ni donde...». S’adorm.
Aquell títol de cançó em va fer recordar coses que m’havia explicat. Com es va horroritzar quan va irrompre a casa la Guardia Mora de Franco, destrossant i violant tot el que trobaven. Els hiverns amb les sabates foradades caminant cap a la fàbrica durant els anys 40, els «del hambre». La llevadora cridant quan em va tenir al llit de casa, una casa als afores on passava por a les nits perquè el meu pare treballava. La mort de Kennedy, l’arribada a la Lluna, el Servicio social, la Singer, la xicoira, els Ideales de l’avi, els penellons, els titulars de la Guerra Mundial, el Lute, l’Elena Francis, Guillemo Sautier Casaseca, Luis Mariano... he repassat la vida de la mare i he pensat en les 11.000 mares i pares que moren ara a les residències. Clar, és la pandèmia, quina mala sort, sí, però també en la vergonya que hem de sentir tots ja sabem per què. Els d’aquí, els d’allà, els de dalt i els de baix. No mereixien morir. No mereixien morir així, sols, perquè tot el que tenim els ho devem a ells. Han mort 11.000 vides, 11.000 «Toda una vida».