Aquest títol està en anglès. Traduïu-lo. De res. És que no podem viure d’una punyetera vegada tranquils en aquest país? No en sortim d’una, que entrem en una altra. Ara he recordat els meus primers passos com a periodista, tenia 13 anys i a classe vaig demanar transcriure amb una Olivetti un debat que vam fer sobre la crisi del petroli del 1973. El món s’enfonsava econòmicament. Ho vaig notar perquè el General Prim va marxar de la plaça per amagar-se al vestíbul de l’Ajuntament de Reus.
Després va venir la mort d’aquella vellíssima persona que tenia com a hobby afusellar gent. Després Tejero amb el seu 18 de juliol un 23 de febrer. El Jueves Negro del 1993 va portar una crisi amb tres milions i mig d’aturats a Espanya. El 2007 jo tenia un negoci. I un dia es va aturar el món, com aquest 13 de març, tot i que la gent podia sortir a passejar... però sense un «duru». No sé què va passar però no es venia ni una escombra, tot i que de merda al país n’hi havia per donar i per vendre. Van ser uns anys en què es va destrossar tot. El 2017 vam recordar els col·legis de quan els mestres encara pegaven. I els polítics van anar a la presó, com si estiguéssim al segle XVIII. Apa! Una altra crisi. I ara, quan Pedro Picapiedra i Pablo Mármol ens havien de portar la felicitat, ens arriba la «pesta» del segle XXI. Ja només ens queda un asteroide xocant amb la Terra, que ens bombardegi Iraq, que ens arrasi un huracà i que VOX presideixi el país. Llavors hauríem de córrer a reobrir els refugis. I vaig jo, tot content, el matí del 13 de març a demanar una hipoteca. És més fàcil que em nomenin bisbe que pugui canviar de pis. Perdoneu, em truquen de l’Arquebisbat.