La mona i el mico

Aquest Dilluns de Pasqua ha estat diferent, rar. El confinament coronavíric ens ha impedit mantenir la tradició de menjar-nos la mona amb els amics i la majoria ho hem pogut fer només amb la família nuclear. Ja vindran temps millors per poder fer un Dilluns de Pasqua Florida com cal. De moment, aquest dimarts s’aixeca l’impediment de treballar a les empreses no considerades essencials. Una decisió del govern de Pedro Sánchez que molts considerem que és fer Pasqua abans de Rams. Aquest retorn parcial a la normalitat s’anticipa al moment oportú que molts científics i experts consideren que encara no ha arribat. Encreuem els dits i confiem que les mesures de protecció siguin suficients i eficients i no se’ns indigesti la mona confinada. La immensa majoria de reusenques i reusencs hem estat fent bondat -tanta com hem pogut- durant més d’un mes i potser hauria estat més assenyat mossegar-se la llengua i aguantar una mica més. Però els efectes de la pandèmia sobre l’economia estan provocant dificultats i auguren problemes més grossos. La política perd davant la pressió dels mercats. I mentre la majoria ens hem menjat la mona a casa, encara n’hi ha que continuen fent el mico saltant-se el confinament. És patètic que alguns ajuntaments s’hagin vist obligats a barrar amb blocs de ciment alguns accessos i a intensificar els controls policials per evitar l’arribada negligent de persones que volien fer la mona a les segones residències. Tot i entendre la pressió que provoca estar pràcticament tancats a casa, fan el mico. Ho sento. Escrivint aquest article he recordat «El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico», un mític programa de Catalunya Ràdio dels anys 80 del segle passat, creat i presentat pels desapareguts periodistes Jordi Vendrell i Ramon Barnils i per l’escriptor Quim Monzó. Era un magazín carregat de música, humor i sentit crític que va repassar, i ben repassat, el que passava al nostre país del 1983 al 1985.

M’hauria agradat poder escoltar ara la seva visió del fenomen sanitari, polític, social i econòmic desfermat per la crisi de la Covid-19. Hi haurien sucat pa. Retrets entre les administracions sobre la gestió sanitària i econòmica, foc amic entre els socis d’alguns governs, micos saltant-se el confinament i una immensa majoria de persones esmunyint-se la imaginació per resistir a casa per coneixement i solidaritat. Potser La Trinca estava equivocada quan ens cantava «Diu la teoria de l’evolució/ que venim dels micos/quina aberració!/ I és evident que l’home ve de la patata...». Tant de bo vinguéssim de la patata. De la que vulgueu. Si és veritat que el coronavirus canviarà el món, esperem que no el dirigeixin els micos.