El Pedrito i jo hem d'explicar una història cada dia i això no és fàcil. Per tant, sovint tirem del recurs fàcil que jo anomeno: «Los Serrano». Sí, ho heu endevinat, els somnis. Després de cinc dies sense escriure, ja us podeu imaginar que tinc rovellat el cervell, com Mister coaching, així que tiro:
Sona la música de Vinícius De Moraes mentre vaig fent fúting per la Platja Llarga amb el Pau Ricomà. Mira, els somnis són així! Anem en pilotes però amb un llacet groc al mugró. De sobte, sona un mòbil. És un moment de confusió perquè si vaig nu, on porto el mòbil? Deixem-ho estar. «Buenas tardes: Soy Yanny, però también puede llamarme Laurel. Le llamo de la compañía Acme de fabricación de mascarillas FP2, perdone que le moleste». Li he contestat que jo només vaig arribar a l'FP1 a l'Institut Baix Camp. M'ha enganxat en un moment tou amb això de la platja i la bossa nova... (i buida, sóc autònom) i li he dit que tenia una veu molt bonica. M'ha explicat que és de l'Amazonia brasilera i hem fet un Skype. Quan he vist que damunt la taula tenia una ampolla de cachaça i que em parlava d'una terra oprimida, ja m'he enamorat. Total, que he quedat encaterinat de la Yanny Laurel i li he dit a la dona que me n'anava a comprar tabac. Hem organitzat la boda a una església de Manaos. Ella hi ha arribat en un brillant Cadillac i estava preciosa amb la seva mascareta FP2. Però quan he vist que a l'altar hi havia un general de la Policia Federal de Carreteras amb bigoti afilat, el president de la República, un general del Ministério da Guerra i un capellà que semblava Doc de «Regreso al Futuro» he començat a córrer cridant: «Osti, no! Aquí nooo!». Vaig caure del llit.