Al llarg dels anys et vas creuant amb falsos amics, noies que diuen que t’estimen i no t’estimen o directors de bancs que t’ofereixen l’or i el candemor. Al final, aprens a distingir-los. Acostuma a passar quan ja estàs fent la selectivitat per entrar al teu estat d’alarma personal. Ara que ja ets semiyayo, pots detectar els tòxics, els que no et pagaran, els que paguen per intoxicar-se i els polítics intoxicats que et faran pagar. Ja sé que no s’ha de jutjar la gent per la seva aparença i que et pots equivocar. Mireu el Yoda, el «matadumbos» o la Bonnie Cifuentes, que eren exemples i ara són ex-exemples, o aquell director del Banc Mundial amb els mitjons foradats o el Señor Barragán -un intel·ligent publicitari-. Els més perillosos són els que creuen que l’Economia és una religió. Sánchez quadra amb aquest perfil de directiu yuppie que t’acomiada per mail dient que l’empresa no es pot permetre tenir un treballador tan bo com tu. Quan surts amb la caixa de cartró et trobes a Miguel Molina que et mira de reüll sense saludar-te. L’Illa -el polític, no el centre comercial- sembla el comptable fals que et fa un somriure i per dins pensa que ets un imbècil. Del Consorte, El Cid i la Barbie ja no cal «desir nada más», crec que són patriotes de fireta que si els fessin una bona oferta a Gibraltar, embolicarien el bocata amb allò tan solemne i simbòlic. Sobre la parella còmica Gazpacho i Marianico diria que, sense tenir en compte el que fan, són entranyables. A l’un li dones el Marca i a l’altre un joc de taula, per exemple, el d’enfonsar la flota, i es queden allà quietets tot el dia. Jo crec que el polític més fiable és el Coscubiela. Posaria un peu al foc!