Tinc una pregunta per al Congrés: «¿De verdad quereís ayudar a los autónomos?». Tinc una pregunta per al Parlament de Catalunya: «De veritat voleu ajudar els autònoms?». I, finalment, faig la mateixa pregunta també a la Colau. Tots han parlat de donar ajuts als autònoms. Com deien els polis que buscaven el Dioni: «¿Dónde està la pasta?»
Ja coneixem les promeses i els polítics que, facin el que facin, sempre arriben tard. Començo a estar emprenyat, perquè quan els sento per la tele corro a mirar el meu compte de Caixabank. No ha arribat res. Miro la web de tràmits del Gencat, i diu: «en tràmit». Ep, senyor Sánchez, senyor Aragonès, senyora Colau... un detallet de res: demà hem de tornar a pagar!
Deixeu de fer campanyes dient que esteu al costat dels pobres i autònoms necessitats! Sabeu perfectament que el mecanisme administratiu d’aquest país no permet tramitar milions de sol·licituds a temps. Per tant, si heu d’actuar amb urgència, sigueu efectius: pagueu a tots els autònoms, a tots. Si un 95 per cent de la societat està aturada, a què collons ve això de demanar que justifiquin una pèrdua percentual? Quin percentatge? Amb relació a quan? Posem un bon munt de lletra petita a veure si es cansen i ens estalviem uns eurets. No? Va, home, va! Deixeu de fer política barata. Us dic com ho faria jo: «Mari Luz, soy Moisés -el presidente- , ponme con Pepe Luis, el ministro de Seguridad Social. ¿Pepe? Coge la lista de todos los autónomos de alta en España y transfiéreles a todos 1.000 euros, No, no, mañana no. ¡Ahora!». Punt! Quan hagi de votar diré a cada partit que no m’enviï propaganda a la bústia, que em facin un excel si volen que els voti.