La gent em pregunta coses que ells no saben, pensant que jo sí que les he de saber. Potser és perquè tinc el nom d’un paio que parlava amb Déu o creuen que tinc unes fonts divines de la mort, com la Inés Arrimadas. Recordo que, quan el ball de bastons de l’1-O, també em preguntaven i jo contestava, tot interessant, que a Europa ja estaven negociant un referèndum sense comèdia de Falset. Ara, amb això de la «confinamenta», em tornen a preguntar com si jo tingués un pis de 25 metres quadrats al carrer dels Cavallers, m’hagués pintat una piga a la galta i portés un mocador florejat al cap. «Moi, quan tornarem a la normalitat?». Primer pregunto si es refereix a la normalitat d’un país de sanitat destrossada i llei mordassa, o a un de normal, normal. Llavors trec una ampolla de Whisky Macallan i la frego per saber el futur, però no contesta. Ara, quan me la bec sí que ho veig tot clar: l’ampolla em va dir el passat 16 de març que podríem sortir de casa a fer unes cerveses tranquil·lament el 20 de juny. Des d’aquell dia vaig per les places majors vestit com un cec de l’edat mitjana, amb una vareta i unpowerpointfet amb Windows 98,cantant romances i explicant històries de por. Les que més èxit tenen són les d’aquell any en què els autònoms van morir de gana per culpa de la pesta negra i les d’homes esquarterats per haver anat a comprar una cervesa. Eren execucions terribles en què lligaven el reu a un tronc i l’anaven desmembrant com un cranc mentre la gent cridava amb sang als ulls: «Mateu-looo, heretgeee! Ha sortit al carrer!». Però allò no era la pitjor part de la tortura, abans els obligaven a sentir una roda de premsa de «Pedro I el Grande».