La distància social

La pregunta que ens fem tots és que passarà «l’endemà» segons les previsions del govern serà ben entrat juny. Perquè és difícil saber com tornar a la normalitat quan aquesta pandèmia se l’ha emportat pel davant, i obre un escenari fins ara desconegut.

Però aquesta desgràcia cal sobreviure-li. I ho dic amb molta tristesa perquè penso en les coses que ja no tornaran, és a dir, mides que ara són excepcionals però que poden esdevenir regulars. I sobretot la cruesa del buit que deixen els que han mort, fins avui 24.543 persones.

Si bé és cert que al sector de la construcció ja hem viscut altres crisis, la més recent va començar el 2007 i els seus efectes es van allargar fins a 2014 i d’ara endavant, és una tasca complicada saber l’impacte que tindrà perquè no sabem l’escenari que s’obre, però m’atreviria a dir que segurament serà desigual si la valoració discrimina sectors.

Quan hagin passat uns anys d’aquesta tremenda pandèmia, potser la negarem tractant d’oblidar-la, o tindrem les nostres neveres sempre plenes així com una bona provisió de paper higiènic, pura supervivència.

Impera ara la qüestió de la distància social en aquest camí que ens queda per recórrer per a vèncer al bitxo. I la veritat és que em costa d’imaginar-la, però intentaré concretar-la. En realitat, no es tracta de distància social, sinó física, és a dir no et petoneges quan veus a un amic, ni t’abraces i fas servir la mascareta si ets a una distància menor de 2 metres. És una qüestió de responsabilitat, respecte i civisme.

Però no es tracta d’allunyar-te socialment, en el sentit de no relacionar-te amb el teu entorn, només faltaria. No hi ha cap problema personal que t’allunyi d’ells, simplement cal prendre precaució, posar cap. Ajustat a context sí, però un poema.

Però som animals de costums, i consegüentment serà difícil canviar-les a favor d’aquesta nova necessària distància. Personalment m’inquieten i també em deixen perplexa les imatges d’aquest passat cap de setmana, de la multitud de gent aplegada passejant i fent esport a les nostres ciutats.

Perquè la tecnologia és útil, sí en un sentit pràctic, però les relacions continuen esdevenint entre persones i per tant es fa necessària la presència, encara que a partir d’ara en alguns àmbits o feines pugui ser més espaiada en el temps.

Aquest confinament, ens hem afartat a vídeo-trucades però no hem pogut mirar als ulls dels nostres familiars i amics.

No, no som els robots de la islandesa Björk que es besen al videoclip d’All is full of love Encara que les màquines aquesta vegada hagin propiciat trobades que en un altre moment haguessin estat improbables o impossibles. I sí que som llatins, més enllà de l’idioma tenim passió per les coses i les persones, som càlids, amb sentit de l’humor, expressius... Tòpics tots ells, però que alguna cosa diuen de nosaltres i sobretot de la nostra manera de relacionar-nos.

Sobre l’estat d’alarma provocat per la pandèmia i que ens ha portat al confinament des del passat 13 de març, cal ressenyar que la primera vegada que es va decretar un estat d’alarma en democràcia va ser el 4 de desembre de 2010, arran de la crisi de controladors aeris, sent el govern socialista i el seu ministre de Foment, José Blanco.