Era la nit del 2 d’octubre del 1986. De sobte, es va començar a sentir el soroll de l’horror. Jo li dic així a la rua de sirenes que ploren pels carrers quan hi ha una tragèdia. El Ferran Calabuig entrava a la redacció amb el rostre descompost explicant que estava a un concert a l’Arrabassada quan un tren es va emportar un grup de nois. Dos van morir i onze van quedar ferits. Cada vegada que sento «Loveparade» el meu cervell se’n va a aquella terrible nit de plors i sang, però també al que va passar els dies següents: ningú se’n feia responsable. La imatge d’un dels pares que havia perdut un fill, demanant justícia, desesperat, boig, se’m va quedar gravada a la memòria. Al «Loveparade», a Duisburg, es va viure el mateix horror I també el fenomen de llençar la pedra i amagar la mà. Vaig fer un article l’any passat dient que els que van organitzar aquella trampa amb 21 morts i 650 ferits eren uns fills de puta. Però ara, en veure alBildque el judici s’ha tancat sense sentència, ni culpable, simplement estic decebut del món.La justícia, no de Timor Oriental, ni de Libèria, la del miracle industrial, la del desenvolupament, la de les llibertats, la dels Audi i la Merkel, riu davant dels pares dels joves que van morir. Han fet tot el possible, sense dissimulació, perquè la vista fos lenta, arribés la prescripció i el cas quedés sense culpables. Però, no contents amb això, ara ja han decidit acabar el judici. Clars prevaricadors. Un cas amb víctimes mortals tancat sense sentència a l’Europa del segle XXI. Si la intenció era fer mofa de les famílies i dels morts, aquesta Alemanya moderna s’assembla més a aquella l’Alemanya antiga.