Nens i epidèmies

Sembla com tot de cop, la preocupació pels nens i la seva salut s’incorpora al maremàgnum de l’emergència sanitària que està causant l’epidèmia de COVID-19. Just coincidint amb la decisió de permetre que els nens puguin sortir de casa i reduir la pressió del confinament, es publiquen notícies de casos de malalties greus de simptomatologia comparable a la SARS-COVID-19 que porten nens a l’UCI.

L’alarma va sorgir de Regne Unit, la Societat de Cures Intensives Pediàtriques (PICS) aquest cap de setmana passat, amb la coincidència dels casos registrats amb proves positives a Coronavirus. Es diu que, de moment, són pocs casos, tot i que poc o molt son magnituds relatives per què entre les moltes coses que es desconeixen, no sabem quants nens poden estar infectats i fins i tot ser contagiosos. Sí que sembla que comparats amb gent gran i adults en general, el CoViD-19 ha afectat molt pocs nens. Però ignorem per què. Especulacions sobre que els menors poden ser parcialment immunes per haver patit infeccions per altres coronavirus en forma de les síndromes comuns de refredat que es veuen durant l’hivern. Molts pares saben i, sovint, es queixen que quan nens presenten quadres de febre, malestar, potser vòmits o tos, que es resolen en pocs dies sense cap tractament, els metges diuen: això és un virus. I que amb un tractament simptomàtic d’un antitèrmic i líquids, es passa. Aquests quadres són banals i sembla que contribueixen a enfortir la immunitat. Molt freqüents a la primera infància, aquests nens que “ho agafen tot”, deixen de partir-lo a mesura que es fan grandets. Algunes circumstàncies prenen caràcter de brot epidèmic, i al començament de l’hivern unes quantes escoles de Tarragona van patir-ne un que va afectar fins a meitat dels nens d’una classe i, també, a alguns dels ensenyants. Cert que són quadres autolimitats i sense complicacions, però no gens menys cert que generen problemes a l’estabilitat familiar, pèrdues d’hores de feina i d’escolaritat mai prou comptabilitzades.

Els darrers seixanta anys hem vist pràcticament desaparèixer tot un seguit de malalties infeccioses que afectaven els nens. Xarampió, rubèola (la “rosa”), tos ferina, parotiditis (galteres), varicel·la (pigota borda), pòlio, diftèria, tètanus, meningitis, hepatitis, i més recentment la grip o el papil·loma es poden prevenir mitjançant vacunes. Encara queden però moltes altres que poden ser greus i que s’han de tractar amb antibiòtics. Amb tot això i altres avenços hem vist que els nens ja no es moren. De morir-se un nen de cada 20 el 1950, a què ara siguin 2 de cada 1000 nascuts. Algun mèrit devem tenir els pediatres.

El Servei de Pediatria de l’Hospital Joan XXIII, d’ençà que va començar a funcionar 1967, essent el meu pare el cap del servei, ha viscut diferents episodis d’epidèmies o brots epidèmics: una de pòlio el 1969 que va afectar sobretot al barri de Bonavista, una acumulació de casos el 1978-79 de meningitis i sèpsia meningocòccia o la SIDA als anys vuitanta. I cada any es van negociant les passes anuals de Virus Respiratori Sincitial, que algun any ens han col·lapsat la unitat. Tal com es diu al reportatge d’aquest Diari de divendres passat, el servei ha mantingut sempre un alt grau de professionalitat i suficiència. Aquesta vegada també.

Aquesta vegada també toca confiar en els professionals, metges, infermeres i altra personal, tant de l’hospital com de l’Atenció Primària. Estaven, estan i estaran per això.

Són d’agrair els aplaudiments vespertins, però quan l’actual epidèmia passi, i si pot ser abans, cal replantejar la gestió de tota la sanitat, recuperar-la de retallades que van reduir salaris fins a un 25%, completar plantilles i ampliar dotacions sempre precàries. Si res serà igual, cal deixar clar que la dedicació de recursos a la sanitat pública haurà de ser millor, més racional i més ajustada al segle en què pretenem seguir vivint.