Fases

No patiu que no vinc a aclarir (o a acabar d’embolicar la troca) si les fases comencen amb la número u o amb la zero; això s’escaparia de les pretensions d’aquesta columna. La nostra intenció, ja ho sabeu, és esventrar les paraules per dins i per fora, i avui hi ha una manera molt òbvia, i tranquil·litzadora, de començar. Aquesta: no, fase no es pronuncia com casa, o no únicament, perquè admet les dues pronúncies: com casa i com mate (això només per als parlants de català oriental, els d’occidental la diuen directament com la segona i tot això que s’estalvien). Entre parlants amoïnats per una idea mal entesa de puresa lingüística corre la brama que cal esforçar-se a aplicar sempre les regles de pronunciació del català, però cal no oblidar que aquesta, com totes les regles, té excepcions. Ja en vam parlar a propòsit del Club Súper3.

Aquesta fal·lera que promouen, des del programa mateix, a pronunciar súpers amb la E neutralitzada, com si fer-la tancada fos un castellanisme, és ben malaguanyada, perquè no es tracta d’això: a súper, com a fase, el parlant hi reconeix un element estrany, diguem poc freqüent, i reacciona creant anticossos. En aquest cas, pronunciant-lo d’una manera que fuig de la regularitat. Súper és, efectivament, un element aliè des d’un punt de vista fonètic perquè es tracta d’un prefix llatí sense modificar: com híper-, hètero- i tants altres; en el cas de fase, evidentment no (prové del grec phásis, «aparició d’un astre», derivat de phainô, «aparèixer»), però sí que és cert que es tracta d’una paraula gairebé culta i de molt baixa freqüència (només té deu derivats, dels quals més de la meitat tecnicismes). Poc familiar, vaja. No és estrany, doncs, que l’organisme la tracti amb el mateix sistema; ens passa també amb semàfor, per exemple, per més que hi ha qui s’escarrassa a neutralitzar la E i la O. Totes dues maneres de dir-ho són acceptables (sempre referint-me als parlars orientals) i no cal patir gens per una qüestió tan i tan irrisòria, que ja prou que patim per altres de molt més transcendents.

Per no deixar-me res al pap, és de justícia assenyalar que els tres derivats més o menys corrents d’aquest mot són bifàsic i trifàsic (igualment tècnics, però que per raons diferents han aconseguit infiltrar-se en el llenguatge popular) i el verb desfasar, que a l’últim terç del segle passat va generar un fill de certa popularitat, desfasat (ara en diríem «passat de voltes»). Perdó, me’n descuidava un: el substantiu desfasament, que en el sentit d’«endarreriment respecte als corrents o les circumstàncies del moment», o també de «manca de coincidència en el temps o l’espai entre dos fets o situacions», també és prou vigent en el llenguatge formal d’historiadors i altres experts.