Era de nit i els neons del «Corasón» es reflectien a les fosques aigües del Mediterrani. Anava passejant amb Vinicius de Moraes per la platja Llarga, ell amb unacachaçaa les mans i jo amb un Havana 7 amb cola. M’estava explicant que al cel gaudien d’una renda mínima que els permetia no treballar, quan vam desitjar per unanimitat una «bona nit» a una dona rossa, molt alta, que s’acostava per la sorra amb un vestit de lluentons i uns talons d’agulla. Fumava amb un d’aquellsbroquetsllargs de les pelis dels anys 50 i duia uns guants de seda perfectes per anar a veremar. Per damunt de la mascareta es podien veure els seus ulls blaus emmarcats amb un car rímel de Chanel. Semblava que buscava algú, però no va gosar a preguntar-nos. En arribar a l’asfalt, va pujar a un descapotable sense portes, diria que era un BMW Z1 del 89, negre. Va començar a circular lentament, anant i venint de la N-340 amb l’habilitat de mantenir la cigarreta a la boca. Vinicius va recordar que era tard i va desaparèixer fent petar els dits. Gilda va baixar del cotxe i va caminar cap a mi.«És vostè el Peñalver?». Em vaig espantar pensant que era un mosso de paisà i em vaig excusar dient que anava al Mercadona. Ella va treure un sobre de la petita bossa daurada i me’l va posar a la mà.«La Generalitat té el plaer de comunicar-li que se li ha concedit una ajuda de 537,84 euros en concepte d’autònom afectat econòmicament pel coronavirus».En aquell moment, les nostres cares es van il·luminar amb focs d’artifici i, quan anàvem a fer l’amor, vaig notar que m’estiraven dels calçotets: «I els cubates qui els paga? Eh, Humphrey Bogart?»