Una bella mentida

S’ha de dir que un 80% dels catalans o bé són independentistes o bé se’n van a dormir cada dia somiant amb un referèndum sobre la independència (malgrat que a totes les eleccions democràtiques aquest mític 80% no aparegui per enlloc), s’ha de dir que «vivim en una Dictadura» (tot i que els que diuen aquestes coses es presenten a les eleccions i són membres electes de les institucions d’aquesta «dictadura implacable»), s’ha de dir que «hi ha persones a la presó per les seves idees polítiques» (malgrat que persones que diuen tenir exactament les mateixes idees són les que ocupen actualment el poder a Catalunya, gestionen un pressupost de més de 41.000 milions d’euros i tenen un cos de funcionaris de 250.000 persones amb una política integral de més de 17.000 agents). Curiosíssima i paradoxal «Dictadura» aquesta...

Però la realitat és igual, el que és important és seguir sacsejant una bella mentida. Per això s’ha de dir que no s’ha de renunciar a la desobediència i a la via unilateral (tot i que els mateixos que diuen això –començant per la CUP– van obeir al Govern espanyol i van presentar-se a unes eleccions convocades pel senyor Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució). Sí, van fer-ho i ho continuen fent, però ens diran que en realitat estaven i estan «desobeint» (més aviat fan veure que desobeeixen). I així tot. Per això s’ha de dir que Europa farà no-sé-què, que «la Merkel trucarà al president espanyol i l’hi exigirà» el que s’inventin i que estem davant d’un conflicte entre Catalunya i Espanya (malgrat que en una població superior als 7,5 milions de catalans i catalanes, dels quals més de 5,6 milions amb dret a vot, el total de vots independentistes a les darreres eleccions tan sols va arribar a 1,6 milions de sufragis). No importa... aquests 1,6 milions són, en realitat, «una majoria aclaparadora de catalans a favor de la independència» (Quim Torra, dixit).

El darrer mantra de la bella mentida és que «la culpa de tot això del virus la té Pedro Sánchez.» Així, ens trobem amb líders independentistes que asseguren que la pandèmia és, en realitat, «un 155 encobert» que té com a únic objectiu «la intervenció dels Mossos». Sembla una caricatura però llegiu el que diuen els dirigents de Junts per Catalunya i ERC. Es critica al Govern espanyol «perquè no aplica el confinament total» però quan s’endureix el confiament aleshores el senyor Torra passa a demanar la sortida dels nens als carrers... en qüestió de dies. Se’ns diu que «això va de competències», quan ens enfrontem a una pandèmia global que afecta el conjunt del planeta. S’ha arribat al ridícul, objectivament, d’acusar el Govern de Pedro Sánchez d’humiliar als catalans perquè el nombre de mascaretes distribuït a Catalunya un cap de setmana coincidia amb una xifra cabalística del nomenclàtor nacionalista. I mentre, no diuen ni mitja paraula de la lamentable gestió (més aviat, inacció) que l’actual Govern de la Generalitat ha fet a les residències d’ancians que són competència seva.

I dic tota l’estona bella mentida perquè tot pivota sobre la convicció que la pedra de toc per ser considerat demòcrata al planeta Terra l’any 2020 és fer o sí o sí o també un referèndum sobre la independència de Catalunya. El que vindria a ser quelcom tan absurd com dir que només ets demòcrata si vols un referèndum sobre la reforma federal de la Constitució o per tornar a bastir un Estat centralitzat. Doncs no. Es pot ser demòcrata sense estar d’acord en convocar un referèndum sobre la independència, com es pot ser demòcrata sense estar d’acord amb convocar un referèndum sobre la recentralització, sobre una reforma federal o sobre la confederació dels pobles hispànics, o sobre el que sigui, perquè cadascuna d’aquestes opcions és una posició política de part i no una causa sagrada definidora del que és la democràcia. A no ser, és clar, que es caigui en un fanatisme intolerant tan absolut que digui –com es diu– que si no estàs d’acord amb uns determinats plantejaments polítics «aleshores és que no ets demòcrata.» Fabulosa contradicció del respecte a l’essència pluralista que defensa, precisament, la democràcia.

No podem seguir així. Catalunya està actualment dividida i les apel·lacions del senyor Puigdemont a arribar a la «confrontació definitiva» tan sols poden comportar que el desastre sigui superior al que vam patir la tardor de 2017. Els i les socialistes defensem, honestament, que és l’hora de passar pàgina. No volem més confrontacions, ni insults, ni desqualificacions, ni acusar de ser «mals catalans» a aquells que no pensen com nosaltres. Volem guanyar i governar sí, però no per dividir ni per enganyar ningú amb una bella mentida, sinó per tornar a unir al poble de Catalunya entorn d’uns objectius de benestar social que ens situïn al capdavant d’Espanya i d’Europa en paràmetres de qualitat de vida. Sense dividir el país i respectant el pluralisme que hi ha a Catalunya en termes d’identitat nacional i del grau d’intensitat d’aquesta identitat. Objectiu, sigui dit de pas, que defensaven presidents de Catalunya que mereixien aquest nom (presidents, no agitadors) com Francesc Macià, Josep Tarradellas o Pasqual Maragall.