El temps perdut

El temps és una realitat fluida. No es pot retenir. No s’atura. Ho podem mesurar per convencions en les quals ens hem posat d’acord. Però no tenim gaire control de les magnituds: segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys o segles, només serveixen per a mesurar el temps. Però no tot el temps. De les tres representacions o estats del temps: passat, present i futur, les unitats a penes ens ajuden a valorar el passat. Ocasionalment el present. Però gairebé impossible és mesurar el futur. Em causa un especial neguit quan, davant d’un semàfor, contemplo els segons que queden perquè canviï la llum i pugui continuar caminant. Què en faig d’aquests 20, 30 segons? L’espera és prou breu per a fer res. A sobre, el compte enrere lluminós reclama tota l’atenció. Tinc dubtes sobre si aquest temps l’he perdut o l’he utilitzat.

En fer anys, començo a pensar els segons, els minuts perduts que la biologia m’ensenya que cada dia em queden menys, com per anar perdent-los esperant per a travessar un carrer. Pot ser que pago amb el meu temps la garantia de travessar el carrer amb seguretat: a canvi de perdre el temps, el que evito és perdre la vida... Aquests dies, setmanes, de fet ja mesos, de confinament i aturada d’activitat, és un temps perdut? O és la paiola a canvi de la seguretat que no emmalaltirem de l’epidèmia.

El cert és que no el recuperarem, puix que el temps passat ja no és nostre. Una certa buidor de no haver-ho aprofitat, bàsicament perquè, tot i les anunciades durades i fases, es fa difícil planificar davant de l’incertesa.

És possible que alguns hagin aprofitat aquests temps per a pensar. Reflexionar, meditar, considerar, fins i tot imaginar, són funcions superiors de la ment, tot i que és difícil saber on et duran les cabòries. Uns altres, afortunats, han pogut emprar el temps en aprendre. Alguns de forma activa, apuntats a cursos telemàtics d’idiomes o altres sabers. Però molts altres, condicionats pels canvis de situació, han après a cuinar, a programar la rentadora, a utilitzar aplicacions del mòbil, a muntar videoconferències en línia o diverses formes més o menys exitoses de bricolatge. Fins i tot hi haurà alguns que s’han atrevit a experimentar, prova i error del mètode científic, en noves relacions, noves ambientacions, recuperar de velles i reconstruir d’oblidades. Els més afortunats de tots són els que han emprat el seu temps en compartir, tot i el confinament i la separació, coneixements, experiències, records o sentiments, si és que han tingut amb qui. Planyo als que hagin perdut el temps.

Els profetes i ermitans de l’antigor es passaven quaranta dies i quaranta nits, una quarantena de dies, al desert per a accedir amb la meditació al coneixement, fos propi o revelat. Ara en portem més de seixanta. Res més paregut a un desert és una ciutat amb carrers buits, desèrtics en diem. Després res tornava a ser igual.

Doncs ara tampoc. Ni per més que proclamin aquesta insensatesa de la «nova normalitat», si per normalitat hem d’entendre el desastre de món que voldríem deixar enrere. Res ha de ser igual. I això ens donarà molta feina. Afanyeu-vos.