La cultura, sempre (i II)

El Govern de Pedro Sánchez aprovà un decret destinat a «apoyar y defender» al sector cultural davant la pandèmia del coronavirus. La dotació pressupostària és de 76 milions d’euros. És més del doble per al cine o el teatre, que en el meu article del proppassat vuit de maig. El ministre José Manuel Rodríguez Uribe, filòsof del dret, el mes passat va utilitzar una cita d’Orson Welles –«Primer va la vida i després, el cine, però la vida, sense cine i sense cultura, té poc sentit i és poc humà»– que va provocar el rebuig unànime del sector cultural. Aquesta manifestació la va realitzar en el context d’una roda de premsa amb el ministre de sanitat. Salvador Illa va parlar de morts i de mascaretes, després el ministre Uribe de cultura, per tant no va ser gens encertat.

La indústria cultural aporta més del 3% del PIB i la cultura és un pilar, al costat de l’educació i la sanitat. Sens dubte, es tracta de protegir a un sector fonamental pel país, no sols des del punt de vista industrial, sinó de valors i el seu significat en un Estat de dret. La generositat d’aquesta ajuda permet: 1. Arbitrar mesures fiscals; 2. Accés extraordinari a la prestació per desocupació dels treballadors de la Cultura, que no s’han pogut beneficiar com la resta dels espanyols i 3. Rebaixes dels requisits per les pel·lícules que optin als ajuts si ja han entrat en una plataforma. Les característiques del treballador cultural són molt especials per la intermitència, els bolos..., En canvi, el cert es que ara, en plena crisi sanitària històrica, s’han aprovat mesures que han estat velles reivindicacions de la cultura. El ministre diu que s’hauria de reformar la Constitució per situar la cultura, que moltes vegades ha demostrat que és generosa i altruista, com ara en plena crisi sanitària.

La música, la dansa, el teatre i el circ, amb el recent decret tindran 38 milions. Ara estem vivint una situació contradictòria o paradoxal. Veiem que la cultura regala continguts i té un gest solidari. Són missatges que ens cohesionen com a societat, que potser no valora a la cultura. En el sector del llibre els ERTO han funcionat força bé. No podem pas obviar que la cultura té dimensions ètiques, però també hem de saber que és una indústria i la seva gent viu d’això.

Quan hi ha dificultats en tots els aspectes vital, la imaginació és una bona companya de viatge. Dies enrere un periodista escriu que «... s’imposa que la cultura prengui el carrer ...» Afirmació que em va sobtar. A més afegia, «... tan aviat com sigui possible, des del punt de vista policial i sanitari... Tal vegada hagi arribat l’hora que l’ecosistema cultural es faci més visible i comenci a abandonar cert confinament normatiu que li ha tallat les ales en els darrers temps». Potser fins ara hem conviscut amb moltes rigideses normatives com que en una llibreria es pugui servir cafès, o que per col·locar una escultura a la via pública requereix un procés administratiu molt llarg. L’oferta cultural ha d’estar al carrer, exemples: El cor del Liceu al Pla de l’Os; sessions de jazz a la plaça Reial; debats a la Virreina i arts escèniques a Santa Mònica. Als festivals off de teatre d’Avinyó o Edimburg les companyies publiciten amb vistoses cercaviles les mateixes obres de pagament, que després ofereixen dins les sales. Es tracta de convertir els carrers de la ciutat en un aparador per a la cultura. Aquest procés de la presa del carrer ja està en marxa. Els concerts als balcons o els espectacles de mapping a càrrec de videoartistes confinats que amb les seves projeccions han envaït les façanes de les nits pandèmiques.