Estava al Mercadona del Roig més blau que conec quan he sentit uns crits que feien esgarrifar. El supermercat s’ha buidat de gent, fins i tot els caixers i els de seguretat corrien com si hagués vingut de Madrid un paio per pagar els ERTES. Alguna cosa horrible passava. Com que sóc una mica lent de reaccions, en passar per les caixes buides m’he fotut a la butxaca quatre xocolatines i unes piles. Què? No ho feia la Cifuentes? No serè jo menys! He pujat per Reding i mentre anava caminant, ja m’he imaginat el que passava. Se sentia pudor de fum, i com que sóc criminalista, he deduït que hi devia haver un incendi a la zona. He resat perquè no fossin ni l’Hotel Urbis, ni el carilló del Mercat. Correos no m’estranyaria, perquè li hagués calat foc jo mateix després de passar un matí sencer per enviar dos paquets.
Hi havia una gernació a la plaça Corsini que no em deixava veure, semblava una visita de Franco als seixanta. He pujat a una caixa de fusta que hi havia a terra i he arribat a veure una noia lligada a un tronc sobre unes brases fumejants que pregava perquè no la cremessin. He preguntat a una senyora que tenia al costat, amb una bossa de Gucci, què havia fet aquesta noia. «Perdoni, potser és de la CUP o amiga de l’Hermán?». «No, no pitjor», m’ha contestat. Realment devia ser un delicte esgarrifós, perquè executar com a Sant Llorenç a una aprenenta de perruquera no és propi d’aquests temps, a excepció, és clar, que hagués aparcat la moto sobre la vorera d’un carrer de Tarragona. La senyora del cardat lila i un cap de mustela penjant del coll m’ha dit a cau d’orella: «Es veu que porta tot el dia caminant per la ciutat sense mascareta». Terrible!