Divendres estava a la terrassa del Sol Ric, aquí a Tarragona, però la meva ment estava a una tauleta del River Café, sota el pont de Brooklyn, veient com els llums de Manhattan s’anaven encenent davant meu. Ho heu de comprendre, dos mesos tancat a casa i, de cop, et trobes a un jardí amb una ampolla de whisky... Llavors es va apropar Luise Rainer, una actriu famosa per haver rebut un Oscar el 1936, quan aquí els nacionals passejaven les banderes sobre els jeeps descapotables. Què? No sabeu qui és aquesta actriu? Sí, home, aquella dona que va cridar «Volveeer a empessar», que anunciava que Garci havia guanyat una estatueta daurada com la que té el Pau a casa amb la inscripció «Al millor alcalde». No, no, la que va cridar «Pedrooo» era una altra: la Nadia Calviño.
Doncs, la senyora Luise Rainer va morir als 104 anys, però ja sabeu que a mi a les terrasses em podeu trobar amb gent que està morta, no sempre biològicament. Sí, amics, ara el protagonista d’aquella peli no és Chanquete, sinó un servidor, perquè estic tornant a començar la vida. He tret les aranyes de la moto, he llençat tots els sobres de la bústia i m’he dutxat. He enviat quatre o cinc mails dient si ja puc enviar les factures i m’han contestat amb una altra peli, «El gran silenci».
Fa dos dies que vaig a la mateixa terrassa, per passar sis hores mirant el cel com si fos un de Bildu mirant com passa el Dragon Rapide (no enteneu l’acudit? Estudieu, home!). Estic a punt de portar una tenda de campanya per quedar-me a dormir al Sol Ric, però, com que dormo amb una màquina CPAP és complicat. Així que, amics, sapigueu que ja torno a «empassar». A la vostra salut!