M’ha explicat l’amic Paco Zapater una anècdota que m’ha fet riure i, com que ens convé una mica d’aquesta medicina, us la relato. A mitjans de la dècada dels seixanta, a la sala de projecció del seu poble -Chelva- que ell descriu com un «Cinema Paradiso»- passaven una pel·lícula del Burt Lancaster i la Gina Lollobrigida, una d’aquelles actrius exuberants que deixaven parats els adolescents en una època de misèria en general i sexual en particular. A la cinta, els protagonistes cavalcaven fugint dels dolents fins a arribar a una platja deserta. Aquella donassa, entenc que suada i cansada, decidia prendre un bany reparador, entrava al mar i es despullava dins l’aigua. Les expectatives indicaven que hauria de sortir en algun moment de l’aigua, i segur que les desenes d’adolescents que omplien aquell cinema s’haguessin quedat una setmana mirant la pantallaper veure nua la banyista. Efectivament, la càmera seguia la figura de l’actriu sense roba des de tan lluny que no haguessin pogut diferenciar la Lollobrigida de Fernando Simón sense roba. La italiana va començar a apropar-se a la càmera mentre els adolescents forçaven les diòptries per veure aquella silueta femenina. Quan ja comença a endevinar-se les corbes de la Gina, el cavall en què havien arribat a la platja i que pastava tranquil·lament per allà, va fer tres passes i es va interposar entre la càmera i l’actriu, de qui només es veien el cap i els peus. En aquell moment, un dels espectadors, il·lús, va cridar:«¡Arreee, caballo!».Evidentment, el crit no va tenir cap efecte en l’equí, però va servir per convertir la decepció de no veure la Gina, en un bon tip de riure.