Avui començo disparant als que no saben discernir el que és un personatge del que és una persona. Tranquils, que us faig dibuixets. És possible que us creueu pels carrers de Tarragona amb l’Oriol Grau, professor universitari, actor i director, que també feia un personatge a la tele: el Palomino. Oi que no li direu: «ziu, ziu, boralí a toton»? Oi que no li cantareu «uno: el brikindans» al Fernàndez? (el Chikilicuatre, no l’Alejandro).
Doncs, senyors, sóc un periodista que ha creat un personatge que escriu de forma sarcàstica uns articles que, per curts, semblarien els Manaments del profeta. Però, ei, que no són els Deu Manaments reals, ni Déu s’ha posat en contacte amb mi. Això va passar fa molts anys al Sinai, quan aquí manava Joan Miquel Nadal. Per tant, agrairia que no em preguntéssiu pel Messenger si sóc gai perquè escric «una servidora» i que no us vagi la vida en saber si realment sóc un fervent seguidor de la Independència de Texas, o si dormo amb unes gotes de Channel nº 5. Em va tocar el que no sona que sortís la meva figura d’articulista d’humor com a part negativa a l’hora d’oferir-me una feina. Clar! Aquest paio no és seriós! Imbècils!
Fa dècades que em moc per les «zones verdes» i crec que hi ha càrrecs als qui els passa el mateix que dic en aquest article: que darrere del personatge, hi ha persones. Però en el cas del Diego Pérez de los Cobos tota la teoria que us he explicat no val una merda. A ell sí que li ha sortit malament un acudit! Si l’humorista Zeleski va arribar a president d’Ukrania i si el Màxim Huerta -bufó d’Ana Rosa- va ser ministre, jo puc ser president de la Comunitat Europea. Existeix això encara, no?