No m’agrada el futbol i tampoc entenc de «pilotes» financeres, però avui parlaré del Rosell. He sentit per la ràdio l’expresident del Barça i he començat a aprimar-me com si fos l’home-llop, fins a convertir-me en la Cayetana mentre per la boca em sortia un líquid verd i cridava per la finestra «deeehhhtructoreh!». En aquest país, cada dia veig més fàcil acabar a la garjola sense haver fet res, perquè la presó provisional s’ha convertit en un esport, com la natació, que té un estil lliure.
El Sandro publica el llibre «Una forta abraçada», que ha escrit a la presó, on ha passat dos anys sense saber, encara, què ha fet. El seu cas m’ha transportat a una aula de l’hospital modernista de Sant Pau, a Barcelona, on un policia especialitzat en delictes econòmics ens explicava que la concepció que tenim molts ciutadans de què és un paradís fiscal no es correspon amb la realitat. Vosaltres faríeu una llista molt llarga de països, ell acabava amb un paper de fumar. Si vostè hagués de valorar si un negoci fet a un país estranger és legal o no, probablement s’equivocaria. Veu l’emèrit a la presó? No? Això demostra que es poden fer negocis a l’estranger sense ser un corrupte.
El que em fa por és que qui hagi de valorar si un negoci és legal o no, no en tingui ni puta idea. Coses com aquesta fan que, per exemple, jo hagi estat condemnat tot i tenir 15 testimonis declarant a favor meu. En aquest país no necessitem gel d’alcohol i rentar-nos les mans, sinó que haurien de sobrevolar la península amb Boeings 747 carregats de sosa càustica per acabar amb la pandèmia, no, la del coronavirus no, l’altra.