Tenim voluntat de canvi?

El pas del coronavirus ens ha obligat durant uns mesos a canviar moltes de les rutines, objectius i velocitats del nostre dia a dia. És evident que no som tan forts com pensàvem, som més vulnerables.

Just el dia abans de l’inici del confinament estàvem immersos tant empresarialment com socialment en un món productiu i de benefici econòmic. La maquinària industrial anava de pressa, nosaltres també caminàvem a pas lleuger pel carrer. Les empreses volien que individualment aportéssim al conjunt per tenir més benefici i no suposéssim una despesa massa gran, nosaltres compràvem molt a Amazon tots els nostres capritxos (benefici) perquè era ràpid i barat. La botiga de barri tenia preus desorbitats i ens suposava un esforç perdre temps en anar-hi.

La inversió o despesa en el món empresarial no es basava en el saldo del compte corrent sinó amb el que sabia que cobraria en els pròxims mesos. Podia fer una inversió a crèdit de 100.000 euros perquè sabia que d’aquí a dos mesos rebria suficients diners per pagar la quota mensual del crèdit. Moltes famílies reservaven al Febrer unes vacances a illes perdudes perquè sabien que al juny cobrarien la paga extra. Tot i l’experiència del drama de les hipoteques amb televisió i vacances incloses, moltes famílies no han après i han seguit tirant de VISA, donant per segur cobrar a final de mes.

Aquesta especulació sens dubte ha beneficiat a les grans corporacions amb grans avals a les seves espatlles i gran capacitat d’especulació i crèdit. La fruiteria del barri no pot tenir un accés igual a crèdit del banc, té un risc elevat d’impagament. Com a dada veiem que la facturació de les grans corporacions ha pujat un 17% de 2007 a 2014, mentrestant la petita i mitjana va caure un 31% segons el Baròmetre B4.

Les grans corporacions empresarials demanen excel·lència als seus proveïdors i emeten factures milionàries quan troben alguna fallada. Nosaltres érem capaços de fer venir el cuiner del restaurant on havíem demanat unes braves, renyant-lo perquè el fregit no era prou bo emulant al showman Chicote.

La nostra vida estava centrada en el «més»: més beneficis, més experiències, més barat, més rapidesa, més qualitat. Inevitablement aquesta alta exigència i rapidesa ens ha anat abocant a una societat més estressada, amb més ansietat i més depressions o problemes mentals. Com a dades fredes veiem que l’última dècada l’IPC ha pujat un 1% i els salaris un 0,94 %. Segons l’OMS les depressions han augmentat un 20%. La velocitat ens ha portat més benefici a la gran empresa i més tristesa a la classe popular.

De cop s’ha aixecat el fre de mà. La cadena productiva de la nostra vida i la nostra empresa s’ha aturat. Al ser cadenes molt ben enllaçades i calculades en velocitat i en poques fallades, els ha estat difícil esquivar una parada tan gran. El sistema no entenia la paraula «espera». Les empreses deixen de facturar perquè no venen i no poden pagar allò que estaven segurs que pagarien. La sort d’alguns ciutadans és que probablement ens poden tornar els bitllets d’avió de les vacances però en tancar les nostres empreses els nostres beneficis s’han vist reduïts en els processos d’ERTE amb sort o amb finalitzacions de contractes o acomiadaments.

El sector més dramàtic ha sigut el dels autònoms i, encara més l’economia submergida (20% del PIB) que ja no pot demanar ajudes pel que ha treballat il·legalment. Economia que entre tots estimulem en no pagar l’iva del taller o del lampista quan ve a casa. Segueix tenint sentit estimular l’economia submergida per par nostra per «estalviar» i per part de l’estat per cobrar unes quotes d’autònom altíssimes? Sento que entre tots ja ens ha estat bé.

Amazon ja no és tant barat ni ens envia les coses l’endemà. Et suggereix enviaments més ràpids a uns costos molt elevats, perquè pensàvem abans que el transport era gratis en general. De fet qui ho pagava eren els transportistes amb sous de misèria i amb nivells altíssims d’estrès, objectius inassolibles i accidents de trànsit.

Tenint en compte tot aquest panorama jo em pregunto si quan acabem el confinament seguirem comprant de pressa i barat a Amazon, estrenyent el sector del transport i el petit comerç. Seguirem comprant al Primark roba molt barata que produeix per un euro al dia un pobre infant Indi? Seguirem queixant-nos que Nissan tanca la planta de Barcelona? Seguirem queixant-nos que el menjar és fred al cambrer que cobra d’economia submergida?

Si tornem a fer totes aquestes coses, les grans corporacions també seguiran exigint molt durament a nosaltres, treballadors doncs som nosaltres el final de la cadena de subministrament que segueix demanat preus barats. Penso que aquesta és una reflexió que seria bo fer i no traspassar la culpa als polítics de forma compulsiva. Nosaltres tenim molt a fer.

Les morts a les residències ens faran replantejar si en alguns casos val més la pena tenir els avis a casa? Ens faran replantejar si és «cara» una residència? Estarem tranquils a les Illes Maurici mentre el pare o l’avi és a la residència?

Hi ha un fet molt significatiu doncs les últimes ciutats a desconfinar-se estan essent Barcelona i Madrid, els grans exemples de vida ràpida. Aquella vida tan ràpida no és sostenible en el moment de pandèmia. Pensarem a tornar a viure en ciutats residència, amb més tranquil·litat, aire més pur i menys velocitat i població? Valdrà la pena ser pacient pel temps que ens costarà arribar a treballar amb transport públic? Bé potser treballarem des de casa... qui sap.

Tarragona ha pogut recuperar la llibertat relativament de pressa amb comparació amb les grans ciutats. Tot i això molts hem sentit molta por adonant-nos del soroll eixordador que fan les nostres plantes petroquímiques, sobretot quan expulsen matèria per les xemeneies. El silenci dels carrers d’aquests dies ens ha permès fer una consciència plena d’un soroll que ni tan sols sentíem.

Som capaços de renunciar a una part de tot el que hem renunciat aquests dos mesos per tenir una vida més sana i menys estressant però inevitablement una mica més pobre?

Emulant a la nostra primera tinent d’Alcalde Carla Aguilar, em pregunto si volem ser una ciutat cuidadora.... I no només una ciutat, un país, un continent i un món.