1993. Comença el judici per assassinat i la magistrada Concepción Espejel inicia la vista oral en la fase 2 de l’Audiència Provincial de Tarragona, perdó, a la secció 2ª, és que amb tantes sessions de «coaching»... Jo fotografio els emmanillats pels passadissos del jutjat, que caminen envoltats de policies. Els dos acusats em miren amb cara de no estimar-me gaire i em dediquen alguna floreta. Estic tranquil, perquè tot i que penso que són assassins perillosos, probablement no em tornaran a veure el pèl fins d’aquí a trenta anys. Al judici es demostra que aquells dos homes, assassins dolentíssims, eren innocents. Doña Concha ordena que els treguin les manilles i els alliberin. Els dos acusats, per sort, s’obliden de l’imbècil de la càmera davant les alegries i les abraçades dels familiars. Lliçó: qualsevol detingut amb brutalitat o sense, atonyinat per desobediència o sense, insultat o sense insults, és una persona que, fins que no tingui una sentència, pot ser innocent i, per tant, un ciutadà que mereix tots els respectes de la societat. I de la policia també.
No opino del racisme contra els negres als Estats Units, perquè és un país on només he anat a fer turisme, però sí que opino dels professionals que paguem amb el nostre sou i que diuen que una actuació policial no es pot valorar amb un vídeo incomplet. Si veus com un detingut està a terra, immòbil, dient que s’està ofegant i veus que té un genoll sobre la tràquea, què has de valorar? Que volia pagar amb un bitllet fals? És possible que Floyd hagués anat a presó o a fer treballs per la comunitat. Ara està mort. Des del mes de març que jo estic cabrejat veient actuacions violentes. Ara, ho està el món.