Gràcies al merder més «Grande» que ha tingut el «Pérez» he entès situacions viscudes a la meva vida. Per exemple, quan de petit la meva àvia m’agafava la mà i em posava dins un bitllet de 25 pessetes més arrugat que l’Estatut del 2012, deia «no se lo digas a tu madre». Després arribava a casa amb una bossa de xuxes de la mida de l’escrot de Trump i la mare, sabent que amb cinc anys no pots atracar un banc, em preguntava d’on havia tret els diners per pagar les llaminadures. Jo li deia que no li podia dir, i ella utilitzava la tortura de la sabatilla per fer-me declarar.
Anys després, quan formava part de la redacció d’un diari vaig rebre una trucada d’un amic meu, inspector «de la secreta», per dir-me que volia parlar amb mi, però que no podria revelar que havia estat amb ell. Com seria el tema, que va acabar a la presó. Vaig estar tot el dia fora i quan vaig tornar a la redacció, amb una alcoholèmia considerable, el director em va preguntar on havia estat, li vaig dir que anava darrere d’un tema. Ell em va contestar que segur que ja sabia el titular del tema: «Coñac Soberano». Em va enviar a casa. Quan li vaig preguntar per què, va abaixar la veu i va deixar anar: «Ssshhh! És secret i no t’ho puc dir». De vegades penso que qui crea les lleis es deu haver fumat un parell de porros. A veure, senyors, siguem clars, tu dirigeixes un equip de persones i resulta que, segons en què estiguin treballant, no pots preguntar-los què fan. Jo, si fos investigador verd, em compraria una barqueta i em passaria unes setmanes pescant a un llac de Suïssa. A la barca li posaria un nom bonic. Ah, ja sé, «La Soberana». Que es noti que estic a Suïssa.