Tribuna oberta
El seny cotitza a la baixa
Advocat
La situació vigent post COVID-19, sembla que se centra, en l’àmbit públic, en l’enfrontament permanent entre els representants polítics per raons partidistes, o fins i tot entre els governants i la mateixa societat, cas dels USA; el tema en si mateix suposa que el que és prioritari per part d’alguns, és donar resposta als extremistes que els donen suport, encara que això pugui comportar una inflació desmesurada «d’odi», amb tots els condicionants negatius que pot comportar.
És evident que el marc que refereixo, a més, no és una situació puntual de determinants països en concret, sinó que, malauradament, el fet objectiu és que es repeteix globalment, amb poques excepcions, el que suposa que la virulència respecte de la convivència es va aparcant en funció d’una discussió, on les solucions possibles queden al marge respecte del debat, d’acord amb estratègies partidistes que l’únic que volen és conquerir suports electorals, sense límits i a qualsevol cost.
No tinc cap dubte, a més, que aquesta fórmula d’actuació és premeditada i en funció de dictats preconcebuts, perfectament dissenyats, per obtenir les respostes esperades, malgrat que comporti una trencadissa difícil de reconduir.
En cap cas crec que el dret legítim a fer oposició o a exercir al govern, hagin de comportar un cost com el que sembla que tots els implicats estan disposats a assumir, doncs la lògica democràtica no estableix limitacions al respecte, sempre que es faci des del respecte a les lleis que ens hem donat, i per damunt de tot a la lògica dels fets; una altra cosa és estar convençuts que «el fi justifica els mitjans» i que tot és vàlid per conquerir o mantenir el poder.
Encara que fa «dos dies» que hem superat un model autoritari, amb un cost de sacrificis personals per milions de ciutadans, sembla que la nostra memòria és curta, i el que es vol per determinats lideratges, és tornar a «estirar» els arguments puntuals per reeditar a una societat on el diàleg queda aïllat, pels crits i els arguments innegociables.
Segurament, és una qüestió objectiva que es fa difícil buscar el que ens uneix per damunt del que ens separa, doncs això comporta renuncies que, ben segur, a vegades, costen de comprendre per part d’alguns electors instal·lats en l’extremisme, però crec que valdria la pena fer els esforços que calguin, si realment existís una «visió de futur», per reconduir un panorama, cada cop més enrevessat.
L’evidència que «el seny cotitza a la baixa» és una referència inapel·lable, a la que hauríem de valorar en la seva justa mesura, ja que seguir transitant per la ruta on som, comporta un anunci de frustració amb conseqüències imprevisibles, però, en tot cas, cap de bona.
A què esperem a valorar saber escoltar?, respecte als que no pensen igual, o inclús la voluntat per apropar el debat amb arguments, renunciar a la cultura de la comprensió, només ens portarà, com deia Miguel de Unamuno, al «venceréis pero no convenceréis», i això, aplicat a tots, i no solament a una part, com va passar en el seu moment.