Ja acaricio la jubilació perquè hi ha vegades que em podria quedar una setmana a un banc del parc llençant molles als congressistes patriotes mentre miro els arbres. D’això us parlaré, de gent que no sé si acaricia la jubilació però sí els arbres, concretament les oliveres. Un dia d’aquells que ni fu ni fa vaig decidir anar al Parlament de Catalunya a veure com era una DUI. Aquell dia no en feien, però parlaven de la defensa de les oliveres mil·lenàries. Zapater havia estat convidat d’honor del Roger Torrent. No, tranquils, no s’ha fet «indepe», era per ser l’impulsor d’un projecte de llei que pretenia acabar amb l’espoli d’oliveres històriques del Montsià i la zona del Sénia. Llavors es va produir una curiosa escena de vodevil que em va recordar el món romà, perquè l’advocat tarragoní ocupava la llotja d’honor del Parlament, com un patrici, però la seva dona -una simple plebea- quedava fora d’aquell espai reservat, quan jo vaig arribar ja només quedava l’esglaó més baix: l’esclau, a qui no deixaven estar ni... amb ell ni amb ella. Jo mirava el Paco com si estigués al Camp Nou i, de lluny, a la llotja, veiés l’Arriaga associat a una corona de llorer.
Paco Zapater és un enamorat d’Ulldecona i ens ha transmès aquest sentiment als seus amics. Arrencar una olivera de 1.000 anys perquè un puto ric de la Gàl·lia el planti al costat de la piscina, és un crim. Aquest espoli es repetia sense que les autoritats actuessin. Però la persistència del Paco ha aconseguit que la llei s’aprovi. El millor penalista ha demostrat que no només sap defensar persones, sinó també la natura i la història. Gràcies, Paco. Recordeu: les oliveres són «de natros».