Obrir els edificis de les escoles no és garantir el dret a l'educació

Els aplaudiments a les treballadores de la Salut, no ens poden fer oblidar la manca de mitjans i protecció amb què s’han enfrontat a la Covid-19. Les crítiques als docents per enviar tasques excessives o insuficients, no poden fer oblidar que ho hem fet amb els nostres mitjans i sobreesforç. Si moltes treballadores de l’Educació Pública no ens hem llençat amb alegria a obrir escoles, és perquè no hi ha seguretat per a la salut, i perquè un espai educatiu no és un «pàrquing» vigilat d’infants i joves.

L’obertura d’edificis no s’ha fet per defensar cap dret. Sembla que ja no recordem l’efecte devastador de les retallades en el sistema educatiu públic i les mobilitzacions de treballadores, famílies i estudiants. Obrir sense jocs col·lectius, sense contacte, sense socialització, sense compartir i sense classes, no és garantir el dret a l’educació, ni molt menys compensar les desigualtats socials. El que estan defensant són els interessos de les patronals, oposats als drets d’infants i joves. Les empreses s’estan desentenent de la conciliació de la vida laboral i familiar en ple estat d’alarma, tot i les ajudes públiques rebudes. I ara tenen pressa per tornar a la seva «normalitat», la de l’explotació, la temporalitat i la precarietat com a forma d’obtenir beneficis.

El problema és profund, i també hi repercuteix la destrucció de xarxes comunitàries als barris i pobles, la desaparició del teixit veïnal i d’espais col·lectius de cures d’infants i de relació per joves. La fortalesa i participació en aquests espais és bàsica quan parlem d’una societat democràtica i del dret a l‘educació: associacions de veïns i veïnes, centres socials, les AFAs, els Consells Escolars, espais de criança, els sindicats combatius de treballadores i d’estudiants i moviments socials.

Les retallades i privatitzacions que els diferents governs han aplicat des de 2010 han suposat el desmantellament del sistema educatiu públic i de Salut, i ens ha dut a la situació de desbordament i col·lapse actual, impedint garantir la salut de pacients, alumnat i treballadores públiques. No ens podem plantejar l’obertura de centres educatius sense conèixer la realitat. El Departament d’Educació fa deu anys que tanca línies de P3 i de 1r d’ESO, crea bolets, massifica aules arribant a 27 alumnes a les aules d’infantil i primària, i 33 a secundària, disminuint la neteja i el manteniment, sense materials, ni personal imprescindible com tècniques d’educació infantil, d’integració social, educadores d’educació especial, treballadores socials. Sobrecarregant de feina als docents i exposant-nos a riscos psicosocials, mantenint un augment d’hores lectives impossibles, saturant-nos amb burocràcia i sense democràcia als centres.

Els docents estem preocupats per la nostra salut, la de l’alumnat, de les famílies i la resta de treballadores dels centres educatius. Si el Departament d’Educació no és capaç de subministrar-nos ni una mascareta, ni gel hidroalcohòlic, en entorns en els quals no podrem mantenir la distància de seguretat. Què més hem de sacrificar? Educar també vol dir posar davant la vida i la salut.

Obrir els edificis no és obrir les escoles. Les escoles són molt més. I si parlem d’obrir, obrim-les de veritat, a la participació democràtica de tota la comunitat educativa. Que les decisions sobre horaris, projectes i activitats les prenguem treballadores, famílies i estudiants. Això sí que és autonomia de centres!