Imagineu que jo, periodista, decideixo inventar-me una notícia. Per exemple: «Buch contrau el coronavirus i dimiteix d’Interior». Es publica, i la Generalitat em presenta una demanda. Què ha de fer el meu cap? Defensar la meva actuació? Què hauria de fer el sindicat i el Col·legi de Periodistes? Està clar, no?
Quan una força policial ha d’actuar davant d’una ordre judicial ho ha de fer complint una sèrie de normes. I si no és factible, ha de trucar: «señoría, lo que usted ha pedido es inviable». Recordeu quan 25.000 persones van ocupar l’aeroport del Prat? Però el senyor Arasa -cap dels ARRO- va començar a donar cops amb la raó d’una porra. Oh! És que si no, com treus aquella gent d’allà? La Metropolitan Police de Londres sap fer-ho, i també sap retirar-se. Si no en saps, vés d’Erasmus a aprendre. No, Turquia i els Estats Units no serveixen.
Tenir agents passant contínuament pels jutjats per denúncies, no de delinqüents, sinó de ciutadans, no és una bona imatge pel cos. Després, apareix un cap policial parlant de la situació professional en què queda el condemnat, però -un petit detall- no diu res de la situació en què pot quedar algú sense un ull o amb un traumatisme. Sallent i sindicats, no defenseu el que és indefensable. Dels nou anys d’instrucció i de «l’altre cas» millor no parlar-ne. Ara vull que busqueu en els arxius de denúncies: Primavera del 2017, Vic. Davant un concessionari de cotxes, els ARRO envesteixen un vehicle on van dos homes. Dos agents baixen i detenen els dos ocupants. El jutge em pregunta com a testimoni, i jo defenso a capa i espasa l’actuació dels ARRO. També hi ha actuacions són d’aplaudiment. Buch, paio, torna a fer de pagès.