Com tenim cura dels nostres avis?

La crisi sanitària de la COVID-19 ens ha fet adonar del patiment de molts avis en els nostres geriàtrics. Sense ànim de generalitzar i sense menystenir l’altruisme d’institucions i de determinades fundacions –algunes d’elles religioses– cal constatar que força residències han nascut com un simple negoci. Fins i tot els mitjans han publicat que n’hi ha que pertanyen a fons anomenats voltor, que cotitzen a la borsa i estalvien tot el que poden en les cures. La crisi sanitària que hem viscut i que ha colpejat sobretot la nostra gent gran, ha significat també que alguns d’ells morissin literalment abandonats. Altres han mort sols en un llit d’hospital, sense l’escalf de cap familiar, acaronats tan sols per una màquina i, en el millor dels casos, per algun sanitari que, a més de fer bé la seva feina, practicava les obres de misericòrdia.

Fa uns anys s’escoltaren argumentacions que deien que les residències eren uns espais ideals on la gent gran hi anava perquè preferia tenir la vida solucionada, el menjar a punt i el llit arreglat..., però hem descobert que, en molts casos, no era així. De fet, a l’hora de la veritat, la nostra societat opulenta i del benestar, lligada al mateix temps a una baixada de la natalitat, a una cultura urbana i a l’emancipació de les generacions joves, ha anat trencant el cicle natural de la solidaritat generacional. Aquest trencament ha comportat en ocasions confinar en geriàtrics la nostra gent gran, després d’haver-los espremut.

Es tracta d’un tema molt delicat. En la vida de les famílies mai saps amb el que et trobaràs realment. A voltes arriben malalties sobtades i esdevé molt difícil trobar els camins més adients. Hi ha persones dependents que, generalment, després de grans renúncies i sofriments, l’única alternativa viable és ingressar-los en una residència. Però, per altra banda, també hi ha molts avis, amb bona mobilitat de cos i de cap, que hi són portats perquè es considera la millor solució, la millor que la família s’inventa simplement per aconseguir un grau més gran d’una mal anomenada «llibertat». Per contra, es reclou la persona gran, sense la llibertat de poder viure amb els seus familiars més joves i sense poder-hi aportar aquell assessorament i consell, fruit de la saviesa i l’experiència acumulada amb els anys. Amb tot, també hi ha avis que els costa moltíssim tan sols aconsellar i assessorar els més joves, acostumats a manar, dirigir o imposar els seus criteris.

Per totes aquestes coses, convé fer tots junts una revisió profunda de la situació de la nostra gent gran. Ens cal recuperar el cicle de solidaritat entre els nostres avis, pares i fills, i no deixar-los simplement mal aparcats en un voral dels nostres geriàtrics. «Una societat que descarta la gent gran no té futur», ens recordava no fa gaires dies la Comunitat de Sant Egidi. Només cal recordar que ja Plató, en la seva obra La República, ens deia que és en la vellesa quan l’ésser humà desenvolupa més plenament les seves virtuts morals, com la prudència i la saviesa. I afegia també que els joves hauran d’instruir-se virtuosament des del principi, aspecte que inclou necessàriament el profund respecte cap als més grans, que hauran de tenir en compte, fins i tot, per al govern de la ciutat. Sense anar més lluny, la mateixa organització de l’Església primitiva, a imitació de les comunitats jueves, fou formulada a redós dels anomenats consells d’ancians. D’aquí n’ha vingut precisament la paraula prevere, mot que, provinent del grec, vol dir «ancià».

Ben vostre.