El novembre del 2003 plegava una nit de la meva feina com a guionista del programa «Vides de Pel·lícula», a TV3, quan vaig veure un cert moviment a l’entrada. Vaig preguntar per aquell nerviosisme i em van dir que en uns minuts arribava Felipe González. En comptes d’anar cap a casa, em vaig voler quedar a la porta per veure’l o saludar-lo. I sí, minuts després, un cotxe negre va arribar a la porta dels estudis i va entrar el Felipe saludant amablement. Em va fer il·lusió conèixer-lo perquè us he de reconèixer que,per a mi, era un gran estadista. A més, els polítics que han viscut la clandestinitat o la presó em mereixen un especial respecte. Potser per això -cosa rara en un xarnego com jo- també vaig admirar en alguna ocasió el Jordi Pujol, abstraient-me dels colors polítics, per la seva habilitat negociadora. I ara diré una cosa que sorprendrà molts: un dia, a un col·legi electoral, vaig valorar si votar el Felipe o el Pujol, i vaig votar per aquest últim, pensant que si vivia a Catalunya seria més profitós per a la meva família. Aquella traïció als meus, soc socialdemòcrata d’esperit, l’he portat dins amb incomoditat fins fa pocs anys. Però, no sé què va passar, que -de sobte- vaig començar a veure el Felipe González com algú que no era aigua clara i, sincerament, si el veiés entrar per la porta, probablement marxaria. I si sabés que ha de venir el Pujol... faria el mateix.
El 1971 Franco inaugurava un monument, i allà, a pocs metres d’ell, estava jo -un nen de 9 anys- amb els ulls plens d’il·lusió. La visita del príncep Juan Carlos (bon altre!) al meu barri va ser com si vingués elCirco Price. Ara, ja no m’enamoren ni els nans del 15-M.