Sense morrió

Però amb mascareta. Una d’eficaç, com les que proporciona el Consell per la República, aquelles verdes de Fanotex. Sembla com si l’obligació de dur mascaretes pugui servir de quelcom més que impedir la transmissió de partícules virals. Poden servir per a ocultar identitats, impedir expressions facials i, també, per a limitar expressions verbals. A veure si callem.

De les moltes coses que hem après de l’epidèmia de la COVID-19 hi ha unes quantes que no oblidarem. És obvi que no estem preparats per a esdeveniments, més o menys catastròfics, d’abast mundial. Ni la gent ni els que ens governen. I no per falta d’experiències. En el passat hi ha hagut epidèmies considerables que han modificat la història. Des de les pestes bíbliques d’Egipte enregistrades a la Bíblia, passant per les medievals (1348), les de l’edat moderna (1665), la grip del 1918 a les més recents de 1956, la grip porcina de 2009 i els brots d’Ebola, SARS o altres. Probablement el fet diferencial ha estat la resposta del sistema: confinament per la prevenció i cures intensives pel tractament. I les conseqüències econòmiques del confinament.

La gestió ha estat, i continua, diversa en diferents països i talment els resultats immediats. Com que les passes, passen, no veurem el balanç fins al final.

A l’entorn més proper, el que hem après és que la resposta de l’estat s’ha configurat amb un recurs al centralisme i l’autoritarisme. Una resposta política i no sanitària. L’esperpèntica presència de representants de l’exèrcit a les conferències d’informació no sembla que tingués més objectiu que palesar una autoritat forçada, quan les competències sanitàries fa anys que estan transferides a les Comunitats Autònomes i el “Ministerio de Salud” és un ens buit i sense feina. El discurs bel·licista retrata la decisió d’imposar la força al seny, quan els militars, per disseny, formació i per les eines que disposen, el que saben fer i fan és matar gent i destruir coses, pobres recursos per tractar malalties infeccioses.

La resposta de metges, infermeres i altres sanitaris ha estat ordenada, consistent, eficaç en la mesura del possible i, fins i tot, heroica quan han pagat amb vides la seva dedicació.

És la feina que fan els professionals. Del procés salut-malaltia-assistència-prevenció, seqüència paradigmàtica de la realitat de la salut, els professionals participen en tota ella. Entenen la salut i promouen la seva conservació; coneixen les malalties i les seves representacions, les defineixen, les identifiquen i les diagnostiquen; proporcionen l’assistència de la manera més eficaç possible, tant més d’ençà que tenen mitjans de reconeguda eficàcia. I orienten, ordenen i organitzen la prevenció tant de les afeccions individuals com les col·lectives. Responen davant de la societat per un contracte implícit que inclou vocació, independència, altruisme, autonomia, responsabilitat, observança d’un codi de conducta, cerca de l’excel·lència, elaboració d’estàndards de bona pràctica, promoció de la recerca, entre altres.

El reconeixement popular d’uns aplaudiments vespertins no ha compensat suficientment les pèrdues de vides, la fatiga, l’esgotament de jornades inacabables, la desesperació per les escasseses de recursos o les penúries salarials, ara migrament i ridícula compensades amb una propina.

Les mancances de recursos, humans i materials del sistema sanitari, ventat com el millor del món, no comencen ahir. Els governs catalans de finals del segle passat ja parlaven de què a la sanitat «se l’ha de treure greix». Artur Mas, com a conseller d’economia no acabava d’entendre que la sanitat s’emportés el 40% del pressupost, com si els metges malbaratessin l’esparadrap. La designació, més endavant, de Boi Ruiz com a conseller de Salut fou ficar la guineu a la cura del galliner. Tal desastre, que va portar a alguns dels seus més propers col·laboradors a la presó. Retallades i privatitzacions que deixaren el sistema públic català destrossat, amb la col·laboració de notoris malfactors com el pixa-piles ministre Diez Fernández i els seus agents del clavegueram. Amb 155 i desgovern, aquests estralls no s’ha reparat. L’assistència sanitària privada a l’epidèmia ha estat ben magre.

La resposta dels professionals sanitaris ha arribat fins on s’ha pogut, però en la confusió, uns i altres es van oblidar que la gent gran confinada en institucions no medicalitzades estava totalment indefensa i d’ací més de la meitat dels morts de l’epidèmia. Això encara no s’ha acabat. Fins i tot és possible que no estem més que al final del principi. Manteniu la distància física, porteu ulleres de protecció ocular i feu servir les mascaretes solidàries per a evitar contagiar als altres. Deixeu sentir la vostra veu, que no són morrions.