Ara és moda que els cunyats diguin davant un cubata que l’independentisme va néixer arran de la retallada fa deu anys. I també que aquella esbravada del 2017 ja s’ha acabat. Felicitats! Bravo, ho heu aconseguit! De sobte... Pluf! M’ha vingut la imatge de la professora, una doctora en història de la URV, dient a classe que Catalunya va demanar la independència el 1643. Però no sé si creure-la perquè no duia cap cubata a la mà. Doncs vinga la llauna... que si Zapatero i el seu «apollaré» (sí, ho he posat amb ll expressament), que si només es van retallar quatre articles petits de l’Estatut, que no n’hi ha per tant, i que l’Alfonso Guerra va triomfar amb el seu èxit: «Ojalá que llueva mierda en el campo... catalán». Encara recordo Mariano Rajoy corrent de ciutat en ciutat per recollir firmes contra l’Estatut com si estigués fent alguna cosa divertida. Què «majo»!
Havia quedat amb el Tomàs Palos, és un artista, no qui va ordenar els cops de l’1-O, i vaig seure a esperar-lo a un banc davant dels Despullats. Una senyora va seure al meu costat i jo, ja em coneixeu, li trec conversa fins i tot al Montilla. «I vostè quan pensa que va començar l’independentisme?». La senyora em va contestar: «ha existit sempre, el que passa és que els polítics que anaven a Madrid frenaven la iniciativa negociant». Fins aquí no m’havia descobert res. «Pujol ja li va dir al pare del Rei que algun dia ell no podria aturar aquella onada gegant. L’altre va dir alguna cosa així com que ja ho frenarien ells al seu estil». Aquella senyora semblava estar ben informada. «I vostè com ho sap tot això?» «Recorda una trobada dels dos a un restaurant el 2001? Jo era la cambrera.»