«Tot va començar ara fa deu anys»

Començo recordant l’enginyer forestal tarragoní Rafael Puig i Valls (1845-1920) en el centenari de la seva mort, que va ser el fundador de la Festa de l’Arbre a Catalunya un gran defensor del medi natural. Va viure a la Quinta de Sant Rafael a on el 2007, en el marc del Segundo Congreso Forestal Catalán, s’inaugurà un medalló amb la seva efígie. Un altre dia parlaré de tot això. Ara i aquí vull recordar que ara fa deu anys, els ciutadans catalans i els seus representants van ser marginats del consens constitucional nascut de la transició.

L’Estatut d’Autonomia del 2006 va ser aprovat al Parlament, al Congrés, al Senat després que Alfonso Guerra hi passés el ribot i finalment en un referèndum. El PP va fer una campanya per recollir 500.000 signatures i presentar el recurs adient al Tribunal Constitucional. L’alt tribunal va exercir de garant de la involució territorial i de la uniformització impulsada ideològicament i políticament pel Partit Popular i la seva rància concepció del nacionalisme espanyol compartida també amb bona part del PSOE.

Sens dubte, aquesta sentència del TC any 2010 ha estat del detonant del procés. El biaix ideològic i el menyspreu del tribunal a la realitat política, la reacció del PP i dels governs de M. Rajoy ha provocat una espiral que no només ha allunyat la meitat de l’opinió pública catalana del projecte d’Espanya, sinó que ha malmès la tolerància a la diferència i ha debilitat profundament la qualitat democràtica i les institucions de l’Estat. Recentment José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores president, manifesta de tornar a «la casella de sortida», per tornar a buscar un «lloc de trobada» estable amb l’argument voluntariós que «si va ser possible un cop arribar a un gran acord, ho pot ser una altra vegada». Cert és que fa deu anys el context era el que era. Hem passat del 10-12% d’independentistes al gairebé 50%, gràcies als governs del PP i la seva negligència. Creure que el temps ho arregla tot i pensar que les manifestacions multitudinàries successives de les Diades 11-s eren un souflé, un miratge, que es diluirien com un bolado en un cafè. Aquesta creença pepera ha estat un gran i greu error. Els independentistes han aflorat com bolets a la tardor.

Les úniques eines polítiques són sempre el diàleg i les urnes, però també és evident que deu anys no han passat en va per a una opinió pública catalana que, gairebé dividida en dues meitats, té una part important que ha deixat de pensar en Espanya, ha desconnectat de la voluntat històrica de transformar-la formant-ne part. Òbviament Catalunya no és independent, l’1 d’Octubre va passar el que va passar, urnes i votació, l’arrenglerament del rei Felip VI amb la repressió i la construcció d’un relat sobre la violència que porta a complir llargues penes de presó als líders polítics i socials de l’independentisme. Els greuges de l’Estat són encara avui un multiplicador.

L’expresident Rodríguez Zapatero, el del talante, manifesta que «l’únic espai d’esperança és la taula de diàleg» i insisteix que «s’ha de tornar a començar». A més sosté que Espanya està construint el sistema federal. Deu anys després no tot és igual. La sentència del procés és la que és, per què? Després que Mariano Rajoy digués per activa i per passiva que no hi hauria urnes l’1-O ni referèndum, va haver de tot i per demostrar que el poder està a la capital del Regne va portar als encausats al Tribunal Suprem per ser declarats per rebel·lió (cop d’Estat d’inici no era possible). Els processats han estat condemnats per sedició i ara el judici del major Trapero (+ 3) quedarà probablement en desobediència. Acusen i construeixen una història a mida. Estem en la deriva on la política s’ha judicialitat i la justícia s’ha polititzat. El conflicte polític en el qual estem s’ha de resoldre políticament. D’aquí venen els darrers conflictes i desavinences entre l’Estat i Espanya versus Catalunya i viceversa. L’Espanya reformadora està per demostrar. L’Estatut del 2006 va ser una oportunitat perduda per la majoria de catalans.