Més confrontació? No, gràcies

Recordem els fets objectius breument i de forma resumida: el 2012 Artur Mas va decidir posar punt final abruptament a la col·laboració que havia mantingut fins aquell moment amb el PP de Mariano Rajoy per posar, paraules textuals, «rumb de col·lisió» i atiar el «xoc de trens» amb l’Estat. Aleshores va convocar les que eren, segons va afirmar Albert Batet (actual portaveu de Junts per Catalunya al Parlament), «les eleccions més importants de les nostres vides». Després van anunciar un referèndum el 2014 que era «el vot més important de les nostres vides» per, a continuació, convocar eleccions al Parlament que van ser definides, sí amics i amigues, com els comicis «més transcendentals i importants de les nostres vides.»

A aquestes eleccions els partits independentistes es van presentar prometent al poble de Catalunya que tenien un pla de divuit mesos de durada d’on havien de sortir, ale hop!, estructures d’Estat i reconeixements internacionals que estaven «garantits», segons van assegurar solemnement. Resultat? Un nou referèndum que a aquelles alçades ja devia ser el més important de la història de l’hemisferi occidental per després proclamar la DUI amb cap estructura d’Estat i cap reconeixement internacional. Desastre absolut. La societat catalana dividida i polaritzada com mai, les institucions d’autogovern intervingudes i tots els consensos que ens havien permès avançar com a societat (començant per l’educació i la política lingüística) esquinçats i qüestionats. És difícil trobar a Europa una aposta política que hagi conclòs amb uns resultats tan devastadors...

Durant aquests anys tots aquells que, com el PSC, alertàvem de l’error que suposava vulnerar la legalitat democràtica i petar-se unilateralment la Constitució i l’Estatut, i que era un error garrafal parlar «en nom del poble de Catalunya» deixant fora a més de la meitat d’aquest poble, érem objecte de burles, desqualificacions i befes. No se’ns va fer cas. Són els mateixos que ara ens acusen de «carcellers» quan sempre hem alertat que saltar-se la llei en democràcia és una irresponsabilitat política inaudita perquè comporta, efectivament, conseqüències judicials greus. Així, aquells que aleshores demanaven –als altres, clar, no a ells mateixos– «arribar fins al final» ens acusen ara a nosaltres –que sempre vam advertir de la insensatesa de tot plegat– de voler gent a la presó. Sembla un sarcasme. És realment fabulós...

Arribats a aquest punt, i davant la imminència d’una nova cita amb les urnes (que es presentaran novament com les més importants de la història del Cosmos) el senyor Puigdemont es prepara per presentar la seva nova formació política amb un únic objectiu, segons assenyala ell mateix: atiar la «confrontació definitiva» –tant amb el Govern espanyol com amb les institucions de la Unió Europea–.

Més confrontació. Més talls de carreteres, més bloquejos d’infraestructures estratègiques i de vies de comunicació, més danys al teixit econòmic del país, etc. Aquesta és la recepta del senyor Puigdemont. Confrontació i confrontació in eternum.

Els i les socialistes ens dirigim a tots aquells i aquelles que estigueu colpits pels efectes de la pandèmia de la COVID-19, els que heu vist perillar el vostre lloc de treball, els autònoms i els que teniu un comerç o una petita empresa i esteu preocupats per la situació econòmica, els que estigueu farts de confrontacions i de xocs de trens i dels seus lamentables resultats. Ja m’enteneu.

A tots vosaltres us diem: això té solució, hi ha sortida, no estem condemnats a caure en la decadència per Catalunya que suposaria una espiral de confrontació sense fi. Però ens convé girar full, passar pàgina. És necessari, és urgent. Que entri aire fresc. Com el que ha suposat el Govern progressista del president Pedro Sánchez al conjunt d’Espanya. Ara sembla (ho sembla i és) que el senyor Puigdemont i ERC es tiren els plats pel cap però, compte, l’endemà de les eleccions si tornen a sumar tornaran a repartir-se el poder a Catalunya reeditant un Govern tipus el que ha suposat el del senyor Quim Torra. I ja sabem el que això significa: més incompetència, més inacció i atribuir tots els mals de la incapacitat pròpia a un enemic extern que és dolent, dolentíssim, i que és tan malvat que es dedica a anar comptant mascaretes per tal que coincideixin amb un determinat nombre cabalístic del calendari nacionalista. I així seguirem segur pel camí del pedregar.

En conseqüència, us demanem amb humilitat però amb convicció que ens feu confiança i doneu una oportunitat al diàleg i a la reconciliació entre catalans. L’opció del PSC representa en aquestes eleccions la recuperació d’un Govern, així com sona. Un Govern que no sacsegi la confrontació sinó que torni a posar al poble de Catalunya en la senda del progrés, sense exclusions. D’un Govern que treballi pel benestar de més de 7,5 milions de catalans i catalanes i no de menys de 2 milions. Un Govern que entengui que els carrers no són de cap col·lectiu ideològic concret sinó que són l’espai de convivència per antonomàsia, són de tots i de totes. El que a la Unió Europea s’entén per un Govern, vaja. Sense més mentides, ni enganys, ni «jugades mestre» sortides de la imaginació de ningú. Nosaltres volem uns serveis i prestacions socials d’excel·lència. L’esforç val la pena. Ens hi deixarem la pell, en podeu estar segurs.