Fa dies que tinc al cap l’Hannibal Lecter, aquell a qui li agradava menjar persones, com Hisenda, però que anava més al gra i no et menjava un tros de fetge cada any. No sabia per què la meva ment em repetia contínuament la imatge de la pel·lícula gastronòmica. Ahir, en una tertúlia que vam fer sobre llibres amb la Mònica Socias (la dona més simpàtica del món després de la Cayetana), ho vaig descobrir: són les mascaretes. Si us hi fixeu bé, tots anem pel carrer com si fóssim anònims. Ara, només ens veiem els ulls i hem d’esbrinar si la persona amb qui parlem està rient o badallant. El problema és que, si vas restret, els teus ulls transmeten una rialla i no crec que ningú rigui d’això, excepte els fabricants de lavatives. M’està sortint un article una mica guarret. Espereu que ho arreglo.
Un altre tema que em preocupa és que, amb el sol, en tres setmanes semblarà que m’han fet un transplantament de morro. Però, de tots els fenòmens que comporta dur aquell tros de tela a la boca i el nas, el que més em sorprèn és la gent que et reconeix. Em va passar dimarts a les portes de la papereria Carlin de Cambrils (poso el lloc perquè veieu que és veritat i que el protagonista surti als papers). Sortia amb la mascareta i un home em va preguntar si era el que fa aquest article. No sabia com m’havia pogut reconèixer però crec que va ser perquè vaig entrar i sortir i sense comprar res, senyal evident que no tenia un duru. Quin home més observador! Fins ara, m’havien reconegut molt per Tarragona, però així, «a l’estranger», no tant. Jo sempre em quedo amb cara de gilipolles i no sé què dir. Exactament igual que quan Hisenda em menja un ronyó cada trimestre