Què bé que vivíem amb Franco, que no ens havíem de queixar que si el rei, que si els fatxes, que si la cabra de la legió estrangera... Jo, què voleu que us digui, trobo a faltar la paga extra del 18 de juliol i aquella tranquil·litat de saber que si hi havia algú dolent, l’afusellaven. Eren temps de gent que et volia ajudar. Si necessitaves un consell, ells te’n feien un de guerra, i tan contents. I l’Elena Francis! Què més voleu? Una dona amb experiència que aconsellava les senyores que si el seu home les pegava, el que havien de fer era cuinar millor. Oooh, com enyoro aquell Conyac La Parra, el Pepe Darrosa, el cavall blanc del 103, el Locomotoro, la Valentina i el capità Pérez de los Cobos. Crec recordar que vaig arribar a cobrar la paga extra del 18 de juliol. Va ser un dia feliç, treballava al barri Fortuny de Reus i me’n vaig anar al Quick discos i cintes del carrer Llovera a comprar un «Long Play» de marxes militars i un altre del Camilo Sesto. En el fons, la música no té la culpa que la converteixin en un símbol polític. Hi ha músiques de bandes militars que són boniques, mireu si no el Bolero de Ravel i la Bola del Pujol, grans «composicions». Aaai, quins temps de tele en blanc i negre, amb Carmen Sevilla, el Gila i les seves fulles Filomatic. M’apassionava l’Antonio Garisa, que anunciava la marca Fagor, amb grans creatius que parien eslògans fantàstics com«¿Qué dices? que te fagorices». El gloriós «Alzamiento Nacional» va ser una festa bonica, amb molts focs artificials. I Franco? Quin gran paio! Heu sentit alguna vegada que tingués diners a Suïssa? Que cobrés comissions? Que tingués una amant? No hi ha més preguntes, senyoria.