En aquests dies de Covid-19, la teva agenda, tu i el món sou com les «Trillizas de Oro» del Julio Iglesias, que van créixer a diferents velocitats. Tu abans escrivies «Dia 2 d’agost, 20 hores, sopar al restaurant La Forquilla Flàccida» i excepte que hi hagués un cop d’estat dels de veritat, tu sopaves. Ara no, ara tu apuntes el mateix, però tremoles més que el Pedro Sánchez signant una nova petició d’estat d’alarma. No us ho he dit però La Forquilla Flàccida està més lluny que la meva jubilació i he de llogar un cotxe (tenir cotxe és d’antics). Vas al lloc on els lloguen, que curiosament es diu «rentacar». Llavors com s’ha de dir el lloc on els renten?Túnel de lloguer? Bé, al que anàvem: tries el model de carro i l’assegurança, i ve la pregunta que no volies sentir: «Per a quin dia és?». Llavors una suor freda recorre la teva esquena i dius tremolós la data que has apuntat l’agenda. L’empleat aixeca el cap a càmera lenta i et clava la mirada. Tots dos, sense paraules, pensem a l’uníson «No t’ho creus ni tu!». Finalment, la cosa queda com la nostrarepubliqueta,«en suspens».
Tan greu és la cosa, que els acadèmics de la llengua del Diec han eliminat ja el tradicional «Si Déu vol», i l’han canviat per «Si la Covid et deixa». Tu muntes un dinar per a 30 amics, i després de confirmar més que el Bisbe d’Olot, i de preguntar si volen peix o carn, perquè el restaurant no compri el protagonista de «Tiburón II» si la gent prefereix les tripes de porc, al final l’has d’anular. Després, poses la tele per veure què diu el fill d’Albert Einstein i mentre el mires, et torna a caure una gota calenta per l’esquena. Però no és suor, ara és que t’estan pixant a sobre.