Faltava un any perquè els pares de la constitució tinguessin el fill, que em vaig encaterinar d’una noia de Vimbodí. Érem dos adolescents que no sabíem què volíem, especialment ella, perquè jo ja anava al «pa». De tant en tant ens acostàvem al Monestir de Poblet a festejar, però sempre em donava carabasses. Ella em preguntava què volia ser de gran i jo responia que periodista i escriptor. «Amb això no guanyaràs mai un ral!». Escolta! Ho va encertar la molt bruixa... que va acabar casant-se amb un futbolista.
Dilluns, veient el Felipe i la Letizia arribar al mateix lloc on jo amorejava, vaig pensar que la delTelediarioli preguntaria al preparat: «¿Y tú, Feli (ja tenen confiança), qué quieres ser de mayor?». Ell contestaria alguna cosa que no seria precisament «lo mismo que mi padre». Llavors la meva imaginació m’ha portat a la frase d’aquella noieta del 1977: «Entonces, hijo, no tendrás nunca ni un duro». La Leti el deixaria i es casaria amb un àrbitre de primera, que deuen cobrar força diners. Això sí, demanaria que fos «en blanc», que, en negre ja n’ha sentit parlar molt. Veieu com la vida fa moltes voltes? Per exemple, tant queixar-vos, si ara la monarquia s’acabés i fessin eleccions a president de la República i guanyés Pablo Iglesias, què? Segur que tampoc estaríeu contents i començaríeu a criticar-lo, que si té un xalet, que si és amic de Maduro, que si és un comunista. Segur que els mitjans molt i molt seriosos publicarien que té cent milions a Ginebra. Llavors, la Irene Montero durant una visita oficial al Monestir de Poblet li diria que el deixa i, al final, podríem veure presidint aquest país el Joaquín del Betis.